El globus terraqüi

ImageTenim un problema. La priora de casa ha fet sis anys i se li ha despertat la curiositat geogràfica. “Papa, ¿on són les Filipines?”, em demanava l’altre dia. “Al costat de la Xina”, li responc. No sap com de lluny és la Xina. “A l’altra punta de món”, dic. Però no se’n fa la idea. Això vol dir que ja és hora de comprar una bola del món, un atles rodó, d’aquells que giren, amb les fronteres dibuixades i els estats acolorits. Arribats en aquest punt, els qui exercim de pares ens imaginem les nostres filles, cellajuntes com Mafaldes, filosofant davant un globus terraqüi. (Ehem! Abans no érem així: és la paternitat, que ens ha fet il·lusos.)

El que passa és que en el globus no hi surten països, sinó estats, els entorns dels quals són movedissos (on hi havia un segolar, ara hi ha una frontera; on hi havia una guingueta, ara hi ha xalets adossats). I Catalunya encara no hi surt. Cosa que em molesta. Posats davant la bolla, ¿com li faig veure a la Joana que Espanya és el país del costat? ¿Li hauré d’explicar la història de Catalunya del 1707 ençà? ¿Ho entendrà? ¿Ho assimilarà? Uf!

No ens esverem, però. Que n’ha de ser de curta la junça, per no trobar-hi remei! La solució és anticipar-nos: fer que Catalunya (els Països Catalans, si pot ser) ja hi surti. ¿Oi que les esferes de marres aviat pequen d’inexactes, perquè poc després de comprar-ne una ja hi ha fronteres noves o ratlles que han canviat de lloc? Davant l’esguard embadocat dels nens, ¿oi que els informem de les novetats? (“Mira: aquí on posa Sudan, ara hi ha dos estats”). Doncs avancem-nos i ens estalviarem explicacions. Que Catalunya ja hi sigui. Que la bolla doni fe, per endavant, de l’existència normalitzada del nostre país.

PD: Aquest apunt vol ser una crida als fabricants catalans de globus terraqüis perquè dibuixin, amb alegria i convicció, el nou estat. Que la cartografia s’anticipi a la política. Que la nostra voluntat de ser acoloreixi els mapes.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en filles i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s