Francesc de Carreras o la falsedat com a argument

Aquest apunt s’havia de titular “Dret de rebel·lió i elogi de Francesc de Carreras”. La primera part del títol no necessita aclariment, però la segona sí: de Carreras és un dels pocs unionistes que s’esforça per argumentar la seva posició; no és limita a dir que la independència de Catalunya és il·legal, sinó que mira de demostrar que és il·legítima i perniciosa –no se’n surt, és clar, però ho intenta. I això sol ja és motiu d’elogi. Perquè és això el que esperem dels unionistes: que argumentin, que mirin de convèncer-nos.

Però no ha pogut ser. Perquè un argument basat en la mentida no és acceptable. Diu Carreras que el dret internacional no recull el dret d’autodeterminació, que és el que vol dir dret a decidir (La Vanguardia, 6/3/2013). No és vera: el dret a la lliure determinació dels pobles està recollit a la Carta de les Nacions Unides, als Pactes Internacionals de Drets Humans, i també en un munt de resolucions de l’Assemblea General de l’ONU (per exemple la 1514, la 1541 o la 2625), cosa que fa de l’autodeterminació un principi fonamental de dret internacional públic i un dret dels pobles, que té caràcter inalienable i genera obligacions erga omnes per als estats.

A partir d’aquí –i em sap greu–, l’esforç d’argumentació del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB es desfà com un castell de cartes quan un nen el bufa. I bo i així els corifeus de Carreras, com Fernando Ónega (La Vanguardia, 7/3/2013), s’atreveixen a dir que “el dret a decidir no existeix”, cosa que és pixar fora de padellàs, perquè Ónega confon la Constitució espanyola (on l’autodeterminació no hi és) amb el dret internacional (on sí que hi és).

Però és que l’acòlit encara comet un altre error: pensar que només existeixen els drets que estan escrits. Passa que les persones tenim dret a fer batxillerat o FP, a triar un ofici o un altre, a ajuntar-nos amb aquest o amb aquell altre, a casar-nos amb en Pere o amb en Pau, amb l’Ofèlia o amb la Irene, a buscar casa aquí o allà… Són drets no escrits, això, pura expressió del franc albir. Com el dret d’un poble a ser lliure si vol.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Francesc de Carreras o la falsedat com a argument

  1. Garangola ha dit:

    Completament d’acord. Ara bé, i en la mateixa línia de l’altre dia: en els seus papers, nosaltres som part d’ells. El “poble català”, sezillament, no existeix. Segons la seva legalitat (sentència de l’estatut, per exemple) només som ciutadans espanyols adscrits administrativament a Catalunya (ho dic de memòria i hi pot haver cert error). Continuo pensant, així les coses, que els drets, es guanyen, s’exerceixen i es defensen. Primer hem de guanyar. Bona nit.

    • Joan Calsapeu ha dit:

      És cert. Els drets no estan a les lleis ni al cel empiri, sinó en la voluntat de les persones. Els drets es guanyen lluitant i es perden si es renuncia a exercir-los. És tan senzill com això. La democràcia i el sentiment de justícia estan per damunt de les lleis -si no fos així, encara seríem serfs de la gleva sota règims feudals. Aquests que només saben parlar de la llei, de la subjecció a la llei i de l’imperi de la llei tenen l’ànima malalta i no ho saben. És el seu problema. Nosaltres sabem que no es pot mantenir presoner un poble contra la seva voluntat, que les lleis que avalen l’endogalament d’una nació no són legítimes. I que davant d’això s’imposa la revolta: una rebel·lió cívica, amable, pacífica, alegre i democràtica. El ressorgir de la dignitat catalana.

  2. Escocell ha dit:

    Espero que la rebel·lió sigui tal i com la descrius: cívica, amable, pacífica, alegre i democràtica.
    Jo no sóc tan optimista.

  3. Sarrianenc ha dit:

    Benvolgut,

    sembla que anem de bracet! Ahir mateix vaig deixar escrit un escrit al meu blog en el que parlava de la mentida i el que implica en tant que valor/s o la manca dels mateixos porta a la mentida. No vaig prendre com a exemple, tan insigne figura de l’unionisme, sinó un altre, el president del F.C. Barcelona.

    Una salutació

  4. Clidice ha dit:

    colonialistes, unionistes no, colonialistes. I ja cal que estiguem amatents, les pressions perquè Mas desembarqui en els braços de Navarro i posposin la solució als nostres mals d’aquí a 20 anys, o més, són intenses i poderoses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s