Drets lingüístics: which and where

De tant en tant sento parlar de drets lingüístics i quasi sempre he de córrer a buscar una ansa on agafar-me, pensar el que he sentit i repensar-ho en termes racionals. Perquè el que se’n diu acostuma a ser demagògic o bromós. I com que aviat n’haurem de parlar seriosament (durant el procés constituent de l’Estat català), proposo que comencem a aclarir-nos.

Si volem parlar de drets lingüístics abans hem de fer-nos dues preguntes, que dites en anglès fan així: which i where. Which, perquè hem de saber quins són aquests drets. Where, perquè els drets lingüístics són territorials. Vull dir que el dret en abstracte és universal, però la concreció del dret no. Els drets lingüístics són drets d’una gent assentada històricament en un territori en relació amb la seva llengua. Els lituans no tenen dret a relacionar-se en lituà amb totes les administracions del món, sinó només amb les que hi ha a Lituània. ¿Quins són aitals drets? Doncs aquests, que figuren a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (Barcelona, 1996).

Quan una persona es trasllada a un territori d’altra llengua, els seus drets es converteixen en deures. Els drets que servidor, com a catalanoparlant, tinc a Catalunya, es transformen en deures si me’n vaig a viure a Roma, a París o a Londres. Dit altrament i tornant al Bàltic, si jo me’n vaig a Lituània perdo els drets lingüístics dels catalans i guanyo els dels lituans. Lògic, no? Doncs digueu-li a un espanyol empeltat a Catalunya que li toca renunciar als drets lingüístics que tenia allà per adquirir els d’aquí (i si ho entén, abraceu-lo).

Vet aquí una de les trampes dels discursos que fan al cas, perquè no es pot parlar cabalment de drets lingüístics sense considerar l’altra cara de la moneda: els deures lingüístics. I és que passa sovint que els parlants de les llengües dominants se senten ornats de tots els drets i quitis de tot deure, fins i tot fora del seu territori. Cosa que és desenraonada, invasiva i injustíssima, i que cal superar, en la línia del que estableix l’article 4.1 de la Declaració Universal de Drets lingüístics, que fa així:

“Aquesta Declaració considera que les persones que es traslladen i s’estableixen al territori d’una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d’integració. La integració s’entén com una socialització addicional d’aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d’origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.”

El final és una mica abstracte però s’entén prou bé, oi?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Drets lingüístics: which and where

  1. Escocell ha dit:

    Benvolgut amfitrió, entre els signants no hi ha cap estat. Em temo doncs, que la declaració, pot representar ben poc més que una tovalloleta humida. Amb tot el respecte per a les organitzacions i persones participants. Drets i deures, cal guanyar-los, exercir-los i defensar-los.
    Bon dia!

  2. Anònim ha dit:

    Escocell, poca cosa puc objectar, perquè tens raó. Només puc dir que, davant la raó d’estat, cal dreçar la raó de la raó.

    (Per cert, si fossis dona, ¿saps com t’hauries de dir? Garangola. Ara ves quin acudit.)

    Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s