Mentre va durar, no va ser bonic

Quan una parella se separa, el tràngol troba un contrapès en el record del temps bo, quan la relació anava bé. Els cònjuges terminals valoren que l’associació ha valgut la pena perquè un temps va funcionar. Es diuen allò de “va ser bonic mentre va durar” i això els aconsola. Decideixen que el bon començament compensa el mal final i passen de puntetes sobre tot el que hi hagué entremig. Així es mitiga la sensació de fracàs.

Malauradament, en l’ocàs del vincle entre Catalunya i Espanya, aquest consol no hi és. La relació entre ambdues nacions ha estat marcada, de cap a cap, per la violència, la imposició, el desamor, la desatenció, l’abús de poder, la falta de respecte i la voluntat d’anorrear un dels “cònjuges” (ço és, Catalunya). No hi ha cap tempus felix per enyorar perquè mai no hi hagué lluna de mel, ni enamorament, sinó pura i repetida violació.

L’exèrcit que a la primeria del segle XVIII va imposar a ran i bela l’Espanya actual va entrar a Catalunya incendiant, saquejant, violant i assassinant (a Lleida van rostir vives les persones que s’havien refugiat a la Seu). La llengua catalana va ser proscrita; la nostra cultura, bandejada; la nostra literatura, usurpada i esborrada. Al segle XIX, l’exèrcit espanyol va bombardejar Barcelona a plaer. Al XX, Espanya esdevingué dictatorial dues vegades, amb l’objectiu primer d’exterminar la diferència catalana. I ara, ara alcen tot el pes del seu Estat contra les lleis catalanes, contra la nostra llengua i contra la nostra voluntat de ser.

En el nostre divorci amb Espanya, doncs, no hi ha dol de cap mena perquè no hi ha dolçors enyorades. No hi ha consol compensatori. Només la gojosa sensació de treure’ns un pes molt feixuc del damunt, l’alegria de tornar a respirar. Un alliberament que no hi ha paraules per dir-lo.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mentre va durar, no va ser bonic

  1. Joan ha dit:

    Saps? La clau és l’òptica. Si sents algú que diu que va ser bonic… la seva és l’òptica espanyolista. D’allà estant potser sí que va ser bonic, el ‘Gran Imperio’ i aquestes coses. Però aquí només hi ha hagut mort, sang i submissió. Se’ls veu el llautó. I ara, per fi, hem passat a dir, clarament, que volem deslliurar-nos-en.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s