De la ignorància i la vergonya

Quan era jove, em sabia molt ignorant i me’n donava vergonya, cosa que m’empenyia a estudiar. Ara també sóc molt ignorant i em fa tanta vergonya com abans: per això continuo estudiant. El poc temps que em deixa la feina i l’atenció a les filles el dedico a llegir i a estudiar (vel·leïtosament): ara un tall d’història, adés una penca de paremiologia, més tard un xic de filosofia… La qüestió és anar fugint de la ignorància, sense desempallegar-me’n mai. Ser mestre en mai saber, que diu l’Enric Casasses.

Vet aquí una de les víctimes que ha fet la hipermodernitat: el binomi ignorància+vergonya se n’ha anat al cel. Ho constato cada dia, de fa anys, allí on treballo: els adolescents que s’asseuen o s’ajacen davant meu són tan ignorants com ho era jo a la seva edat, però no se n’empegueeixen; i per tant són pocs els qui estan motivats per estudiar. Estudiar, ¿per a què?, si sense fer-ho tothom es treu l’ESO. ¿Per què han de jurcar aprendre res, si esforçar-se cansa i aprendre no és divertit i la ignorància no mina el seu amor propi?

Anava tan bé, avergonyir-se de la llana! Els il·lustrats del segle XVIII van aconseguir que molta gent sentís deshonor de la foscor en què vivia, i en volgués sortir. Als segles XIX i XX, els ateneus obrers alfabetitzaven i instruïen els sirgadors més espremuts de la Catalunya industrial (després d’una jornada extenuant a la fàbrica, ala!, a aprendre de llegir i escriure, a parlar esperanto, a escoltar la premsa…). Els meus pares van voler fugir de la ignorància per la via de donar estudis als fills, cosa que he agraït sobre manera, encara que el llevat no hagi pujat gaire.

Ara això s’ha acabat. És tan agraïda, la ignorància; i la mandra, tan llépola; i la vergonya… tan estrangera. Antany, qui no la sentia era un pocavergonya o un pocapena. Ara és un homo ludens que es riu de mi perquè aprendre em fa pler.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a De la ignorància i la vergonya

  1. Sarrianenc ha dit:

    Vaig escriure un apunt al meu blog el diumenge passat 24 de febrer. El pots llegir a http://sarrianenc.blogspot.com.es/2013/02/vergonya-o-la-falta-de-valors.html

  2. jcalsapeu ha dit:

    Benvingut a la Catosfera, sarrianenc. I gràcies pel comentari que has deixat a UCRONIES: els nostres apunts (el teu i el meu) estan en sintonia.

    La vergonya s’ha evaporat; ho veus tan clar com jo. I això, en una societat condreta, potser fóra més bo que dolent (desempallegar-se de la vergonya és un alliberament). Però no és el cas.

    En el cas de Catalunya, la desaparició de la vergonya és un símptoma de descomposició ètica, o de desfibració moral si vols. Jo parlo d’hipermodernitat, però això ve d’abans, de la postmodernitat -sona tan antiga, la parauleta. Els anys vuitanta del segle passat van veure l’eclosió dels pocavergonyes. Els vius, els pillets, els aprofitats, van donar pas als polls reverdits, als indecents carregats de bitllets, als bufanúvols forts d’armilla. I tot quisqui s’hi va emmirallar: ells triomfaven, ells eren el referent. Adéu, vergonya.

    Ara s’ha vist que tota aquesta raça de tifes eren uns cabrons monumentals (quan li ha vist al cul, diu que és femella). Han caigut de l’escambell. Però la vergonya encara no ha tornat. Potser és que estem en estat de xoc i la perplexitat fa que tot sigui confús. Ja veurem cap a on tomben les aigües.

    Salutacions!

    (PD: No aconsegueixo publicar aquest comentari en el teu blog.)

  3. Pere ha dit:

    Quina raó que tens ! Jo no vaig poder estudiar i vaig haver de començar a pencar als 14 anys. Primera perquè era un tros de ruc i segona perquè sóc de classe subalterna i així estava estipulat. Carn de fàbrica i de taller. I tens raó, abans els ignorants no treiem pit, ans el contrari.

  4. totvedudol ha dit:

    tens tota la raó: “la ignorància no mina el seu amor propi”. I què en podem fer de tanta ignorància i de tant pocavergonya? Quin futur que ens espera.
    Molts estan abocats a la ignorància eterna i seran fills de la superfície, del plaer immediat. Fins que se’ls acabi el xollo.i hauran d’aprendre dels cops i de les envestides de la vida,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s