PSC i PSOE, l’últim fil

La connexió que hi havia entre el PSC i el PSOE s’ha trencat. La subordinació del primer partit al segon, que semblava infrangible i eterna, ja no és suportable per a la franquícia catalana del PSOE. Si el PSC volia sobreviure, havia de mostrar dignitat, o sia personalitat, entitat pròpia, ergo sobirania. El PSC s’ha fet “sobiranista” respecte al PSOE, i no ho ha fet pas per convicció ni per ganes, sinó perquè no tenia altra opció. La societat catalana s’ha emancipat i ja no paeix això que el PSC li ha estat donant durant més de trenta anys: submissió, atonia, resignació.

Avui el PSC ha fet el primer moviment d’aproximació al corrent majoritari de la societat catalana; els de Navarro s’han mogut perquè el terra s’ha mogut sota els seus peus i han hagut de fer, vulgues no vulgues, un pas (altrament, fiiiiiiiuuuuuuuuu!…). No és que s’hagin tornat catalanistes –ca!–: és que el seu país s’ha alçat per reclamar drets democràtics elementals, i davant d’això han de triar entre enfonsar-se (denigrant-se) aferrats al PSOE o salvar-se amb els catalans.

El PSC no es trencarà per això. Cap baró no ressuscitarà el PSOE com a marca electoral diferenciada a Catalunya (no s’ho poden permetre: seria un suïcidi exprés). Però és igual: el fil ja s’ha trencat. L’últim fil que comunicava Catalunya amb Espanya. Avui la distància entre ambdues nacions és més gran, i la foia més fonda, que ahir. La ruptura és irreversible. Fa temps que ho és; però avui, més.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s