Musclos antropomorfs

ImageAixò és un marisc no comestible, de forma estranyament humana, que habita preferentment els centres d’ensenyament secundari. No és bivalve ni monovalve, sinó pur epiteli exposat als elements, cosa que el fa aparentment vulnerable; deu ser per aquesta fragilitat que els mol·luscs bípedes de marres han generat una defensa formidable davant les agressions externes: el menfotisme, blindat encara amb una gruixuda crosta d’apatia. Aquestes criatures són com tortugues sense closca, amb la pell fineta, que han resolt caminar amb els peus de darrere, posició que els permet infiltrar-se a les files dels humans i passar desapercebuts.

Els musclos antropomorfs tenen entre dotze i disset anys (és la seva edat d’or, durant la qual despleguen llurs facultats en completa plenitud). Atesa l’escassa activitat que despleguen, és fàcil confondre’ls amb organismes vegetals, però si un s’hi fixa bé s’adonarà que aquells ulls (per inexpressius que siguin) i aquelles mans (per immòbils que estiguin) no corresponen a un zoòfit, sinó a una bèstia dotada de músculs, nervis i neurones; és més, observant els baixos (i de vegades els altells), hom pot besllumar un cert aire de família amb els mamífers.

Aquests curiosos antropoides són sedentaris i estalvien molta energia –vet aquí per què viuen tants anys: el desgast que sofreixen és mínim. Això sí, per fer el seu fet necessiten parasitar algun organisme que els proporcioni menjar, roba, sostre i –ehem!– estudis. I, sorprenentment, sempre troben un incaut o altre que s’hi presta. Com que s’ha de ser bo en alguna cosa, els dits homuncles són l’àpex del ninisme, a saber, són ninininis (ni estudien ni treballen ni escriuen ni llegeixen); per bé que tenen traça amb el féisbuc i se’n surten amb el uázap. Se’ls coneix perquè quasi sempre estan parapetats darrere una motxilla, la qual reposa sobre la taula a faisó de barricada, cosa que els fa poc visibles i els emparenta amb el cranc monjo, el cargol ermità i el porquet de Sant Antoni.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Estabulació i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Musclos antropomorfs

  1. SM ha dit:

    Molt bo! O molt trist, depèn de com es miri.

  2. jcalsapeu ha dit:

    És molt trist. Els musclos antropomorfs no apareixen a les estatístiques: se’ls posa dins el sac del fracàs escolar. Però això no és això. Perquè, per fracassar, abans cal intentar-ho. I ells no ho intenten pas; ergo, no fracassen.

  3. Pere ha dit:

    Em fa l’efecte que sempre n’hi ha hagut. El que passa és que hem muntat la societat, i l’escola, de tal manera que sembla que tothom hagi de valer per estudiar. Al meu temps els més rucs ens aviaven als catorze anys. En què començàvem d’aprents en un ofici, cobrant poc però aprenent el que, bonament (o malament) ens ensenyaven. Ara no. Ara si la canalla no arriba a la universitat sembla que no pugui ser. Doncs, no. A mi em sembla que hi hauria d’haver una sortida pel jovent que no vol estudiar, a mode de formació professional. I els que en volen o en saben que arribin fins on puguin, independentment del seu status social. Ha de ser poc estimulant pels mestres i alumnes que volen estudiar haver de conviure amb aquesta “penya”.

  4. totvedudol ha dit:

    si és ficció, s’acosta molt a la realitat. I si és real, supera la ficció…

  5. majerit ha dit:

    Jo també me n’he trobat d’aquests, i tot que se m’encongeix l’ànima, acabo pensant que, per sort, no els tinc a casa. Ànims!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s