Un refrany savi

“Cal morir abans de viure, cal plorar abans de riure.” De vegades encepego un refrany que sembla sorgit del magí d’un filòsof, o de la pensa d’un poeta. Es dóna poc, això. És com si la cultura popular i l’alta cultura es trobessin casualment i es fessin un petó. Una rara avis. Quan en trobo una, em fa goig compartir-la.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paremiologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Un refrany savi

  1. Lior ha dit:

    En el penúltim apunt vaig plantar l’Arbor mortis (que tanta gent ho fa sense respectar l’estructura de sonet) d’en Màrius Torres, que comença amb aquestes paraules de Pere March:
    Al punt que hom naix, comença de morir
    E morint creix, e creixent mor tot lo dia.

    Que ve a ser el mateix i que si ens hi reconeixem és perquè ja n’hem fet un bon tast, de la mort i del plor.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    “Seria bell de néixer molts de pics”, fa el vers (segurament el més cèlebre) de Bartomeu Fiol. Però, ¿no naixem, de fet, unes quantes vegades? ¿No és, cada etapa de la vida que implica aprendre de nou, un nou naixement? El despertar de la consciència (vull dir del pensament crític), ¿no és un naixement? El dia que controlem, per primer cop, la dinàmica del sexe, ¿no naixem? Jo crec que sí. I em sembla que Xavier Rubert de Ventós també; guaita què diu el filòsof a “Dimonis íntims”:

    “De cada edat, de cada etapa de la vida, tornem a ser-ne aprenents, adolescents; adolescents d’infants primer, adolescents després de jove, adolescents més tard d’adult, adolescents per fi de jubilat. I això és el que ara sóc jo: un adolescent de la tercera edat, un aprenent de jubilat.”

    Una abraçada.

    • Lior ha dit:

      Amb un però cabdal; renaixem sense morir, sense morir del tot, sense fer net, per tant.
      I aquestes vides anteriors determinen les noves. Les poden enriquir. Les poden llastar. Més això últim.

      Esborra’m el primer comentari, sisplau!

  3. Escocell ha dit:

    Si per a riure
    cal plorar primer,
    ho intentaré!
    Si per a viure
    cal morir primer,
    m’hi negaré!

    Potser tinc el dia molt materialista, però m’ha recordat una situació al Fossar de fa anys, quan un, des de la tarima, en acabar el seu parlament, cridà: “Independècia o mort!” i la contestació general fou: “Independència!”. Suposo que és diferent afirmar-ho alegrement que preguntar-ho…
    Bon dIa, tot esperant que m’arribi la poesia…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s