La santedat de l’humor

ImageL’humor ens fa intel·ligents i lliures. Intel·ligents, perquè l’humor és analític, desconfiat i grufador (cerca veritats velades i les treu a la llum). Lliures, perquè ens permet trescar alegrement pels territoris vedats, violar els tabús i fer la figa als burots que els guarden. L’humor ens autoritza a mentir sense ser blasmats, i a dir veritats que altrament serien perilloses o impossibles. El franc albir.

L’humor té un no-sé-què de totèmic, fa olor de santedat pagana, inspira un respecte ancestral. El bufó és l’únic que les pot clavar barres avall davant el rei sense témer que li tallin el cap; el monarca les ha d’entomar sense ofendre’s, perquè el bufó és sagrat. Perquè l’humor és una forma de la santedat i irar-se davant la humorada fóra sacríleg. El rei no s’ho pot permetre –si ho feia, perdria el respecte de la cort i dels súbdits.

Sí, l’humor és sant. Fa molt de temps que ho és. Els folls de la nostra edat mitjana estaven tocats de santedat, eren l’ombra de Déu i se’ls respectava; feien riure i això els nimbava –ai de qui els fes violència! Si és bo, l’humorista (com el poeta) pot esdevenir un mèdium, una mena de sacerdot anarquista davant el qual s’encenen espelmes i se n’invoca la protecció. Durant segles, l’albardà ha estat l’únic valedor dels dèbils davant l’abús dels poderosos.

I això encara té corda. L’humor continua sent necessari, igual que abans. Sense la jocositat, ¿com cultivarem la intel·ligència? Sense riure, ¿com guanyarem llibertat?, ¿com posarem els inics a la picota? Ai del poble que no constreny els seus dirigents a oficiar davant l’altar de l’humor!

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Humor i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s