El rei dels ni-nis

Quan servidor era un ninoi, circulava un acudit sobre el rei Juan Carlos que feia així: “¿Saps que Juan Carlos és rei d’Espanya i Portugal?, i, un cop gustada la perplexitat de l’interlocutor, venia l’aclariment: “Sí, perquè és rei d’espanyols il·lusos”. ¿Ho caceu, no?, i lusos, il·lusos… I, certament, els èxtasis populars que provocava a les Espanyes la presència de la família reial –guapa!, li cridaven a la reina Sofia– donaven raó a l’artífex de l’acudit.

Les monarquies, avui, a Europa, només s’aguanten si compleixen dos requisits. En primer lloc, hi ha d’haver un gran dipòsit d’il·lusió (d’encantàries, de fascinació). I, en segon lloc, una llarga tradició de respectabilitat (de discreció, de sobrietat, de cultura, de saber estar). A Juan Carlos I li passa que, exhaurit el dipòsit aquell, no té respectabilitat on agafar-se. Està en fals, desacreditat i en caiguda lliure. I resulta que ell és el puntal de la cosa. Per això les forces del règim (TVE al capdavant) corren a salvar-lo.

Avui Juan Carlos I, més que no pas rei d’espanyols il·lusos, és el rei dels ni-nis. Un tipus inculte i ignorant a qui només interessen els diners, les dones i la caça; un pixa-reixes que ni estudia ni treballa, l’encarnació coronada del fracàs escolar de l’actual ESO. La caricatura d’una caricatura. Un rei que s’ha fet escac a si mateix. Ell és així, tant n’hi ha i bon pes. Un home que no és, ni podrà ser mai, rei nostre. Perquè, si un dia els catalans volíem tenir rei, en buscaríem un (o una) que fos estudiós i culte, noble i educat, capaç de respectar la institució i el poble. I mai, mai, seria un Borbó.