El rei dels ni-nis

ImageQuan servidor era un ninoi, circulava un acudit sobre el rei Juan Carlos que feia així: “¿Saps que Juan Carlos és rei d’Espanya i Portugal?, i, un cop gustada la perplexitat de l’interlocutor, venia l’aclariment: “Sí, perquè és rei d’espanyols il·lusos”. ¿Ho caceu, no?, i lusos, il·lusos… I, certament, els èxtasis populars que provocava a les Espanyes la presència de la família reial –guapa!, li cridaven a la reina Sofia– donaven raó a l’artífex de l’acudit.

Les monarquies, avui, a Europa, només s’aguanten si compleixen dos requisits. En primer lloc, hi ha d’haver un gran dipòsit d’il·lusió (d’encantàries, de fascinació). I, en segon lloc, una llarga tradició de respectabilitat (de discreció, de sobrietat, de cultura, de saber estar). A Juan Carlos I li passa que, exhaurit el dipòsit aquell, no té respectabilitat on agafar-se. Està en fals, desacreditat i en caiguda lliure. I resulta que ell és el puntal de la cosa. Per això les forces del règim (TVE al capdavant) corren a salvar-lo.

Avui Juan Carlos I, més que no pas rei d’espanyols il·lusos, és el rei dels ni-nis. Un tipus inculte i ignorant a qui només interessen els diners, les dones i la caça; un pixa-reixes que ni estudia ni treballa, l’encarnació coronada del fracàs escolar de l’actual ESO. La caricatura d’una caricatura. Un rei que s’ha fet escac a si mateix. Ell és així, tant n’hi ha i bon pes. Un home que no és, ni podrà ser mai, rei nostre. Perquè, si un dia els catalans volíem tenir rei, en buscaríem un (o una) que fos estudiós i culte, noble i educat, capaç de respectar la institució i el poble. I mai, mai, seria un Borbó.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Corona d'Espanya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El rei dels ni-nis

  1. Lior ha dit:

    “Estudiós i culte, noble i educat, capaç de respectar la institució i el poble”; Que fas números per fer-te rei dels PPCC? :-))) Bé, hauràs de deixar de votar le CUP, això sí. :-))
    Em sentit dir tantes vegades allò de “Spain is diferent”, que ho hem frivolitzat, però la veritat és que asSpain is veeery, veeery diferent. Spain-ni-ni…

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    I ara! Jo sóc capgròs i la corona no m’hi cap…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s