Canonge Montilla

Image

(Canonges. Imatge manllevada de la Viquipèdia, amb perdó.)

Diu que, amb la nova composició del Parlament sorgit del 25N, al PSC li toca un senador (fins ara en tenia dos), and the winner isJosé Montilla, per variar. I com que això del Senat és una canongia, i vista la inclinació de l’il·lustre als benifets que fan al cas, li direm canonge Montilla. Però com que no m’agrada fer córrer les tisores em limitaré a la llengua.

¿Tan dolces se les mamaven els canonges? Es veu que sí. Els tipus aquests feien part d’un capítol (o sia, assemblea) d’una catedral o col·legiata; diu que els canonges catalans eren a més ardiaques, arxiprests, sagristans o cabiscols (coses de no trencar-se’hi cap os, vaja), i que amb el títol sovint concorrien beneficis eclesiàstics com la prebenda. Ala, dues tasses.

La prebenda és un benefici eclesiàstic lligat a un càrrec de canonge. Benefici que vol dir, efectivament, calés, cèntims que brollaven de mandangues eclesials (drets per l’administració de sagraments, però també rendes procedents de béns immobles). El mot ha adquirit, per extensió, el sentit d’ofici lucratiu i de poca feina.

Tot, ja ho veieu, molt a la mida del canonge Montilla i dels de la seva espècie. Però en català hi ha llengua enllà de l’Església. D’un càrrec de poca feina i molt profit també en diem sinecura –un nom exacte! Un negoci que dóna pocs maldecaps i molts diners diem que és una vinya o una mina. Un càrrec com el de Montilla diem que és carn sense ossos, perquè els diners li vénen perfumats i viu a l’Argenteria. I també podem dir que el senador Montilla és tan viu que dorm i pesca peixos –vet aquí una sesta de canonge productiva–, que ha tret faves d’olla o ha fet senes (o l’Havana), i que no li manca més que ronya per gratar. Visca el Senat.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s