Polèmiques no, gràcies

ImageRellegint els papers de joventut d’Albert Camus, m’assalten dues sensacions en pugna: en primer lloc, la de caducitat i dispersió (filla de consideracions aèries basades en fets que em són llunyans); i en segon lloc, la frescor perenne d’una saviesa que sap a clàssica. Sens dubte, aquest darrer és el millor Camus. És el que retrobo en un text del 1948, una al·locució pronunciada a Pleyel, en un míting internacional d’escriptors, en el qual em crida l’atenció una  reflexió sobre la noció de polèmica. Vegeu-la:

“No hi ha vida sense diàleg. I a la major part del món el diàleg és substituït, avui, per la polèmica. El segle XX és el segle de la polèmica i de l’insult. Entre les nacions i els individus i al mateix nivell de les disciplines, en d’altres temps desinteressades, ocupa el lloc que tradicionalment ocupava el diàleg reflexiu. Milers de veus, de dia i de nit, tot confirmant cadascuna pel seu costat un monòleg tumultuós, aboquen damunt dels pobles un torrent de paraules mistificadores, d’atacs, de defenses, d’exaltacions. I quin és el mecanisme de la polèmica? Consisteix a considerar l’adversari com un enemic i, per consegüent, a simplificar-lo i a refusar de veure’l. D’aquell que jo insulto ja no en vull conèixer el color de la mirada, ni si alguna vegada somriu i de quina manera ho fa. Ens hem tornat gairebé cecs per la gràcia de la polèmica i ja no vivim entre homes, sinó en un món de siluetes. Sense persuasió no hi ha vida! La història d’avui dia tan sols coneix la intimidació.”

Vet aquí un dels textos de Camus que, lluny de perdre vigència, sembla que n’hagi guanyada. On diu “el segle XX” poseu-hi “el segle XXI” i imagineu un home que escolta de Madrid estant. Ara i allí, l’espai que hauria d’ocupar el diàleg reflexiu està envaït per la polèmica, o sia, per aquest discurs en estat de guerra (Comte-Sponville dixit) que sempre és millor que les armes i els cops, però que deixa la intel·ligència feta un coca; que excita les vísceres; que no busca la veritat o la justícia, sinó la victòria (i si pot ser la humiliació de l’adversari). Guardem-nos dels qui, en lloc d’enraonar, polemitzen, perquè ens volen mal. Volen que siguem les seves víctimes.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Albert Camus i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s