Tísner i la Diada

ImageEl 2012 serà recordat com l’any de la gran manifestació independentista de l’11 de setembre i de la seguida que tingué: les eleccions del 25N i la formació d’un govern de transició nacional cap a la consulta i l’estat propi. I, com que enguany també hem memorat el naixement de Tísner (i de Sales i Calders), he anat a cercar com va viure Artís-Gener la Diada del 1977. Ho he trobat de seguida, en un llibre del 1978, il·lustrat per ell mateix, i he obert un pam de boca: sembla que parli de la manifestació de suara. Pareu atenció en els números: surten pràcticament els mateixos que s’han dit enguany (per bé que les xifres grosses del 1977 es van inflar molt). Hi ha, però, dues diferències; aviam si les trobeu.

“El nom de la Diada ja ha quedat com a designació específica de l’Onze de Setembre de Mil Nou-Cents Setanta-Set. Aquest Setanta-Set passarà a la nostra història com una data gloriosa, la més gloriosa de molts anys ençà. Sortíem d’un llarg túnel i no és estrany que ens hàgim enlluernat. Va ser, realment, una festa grossa. Els tècnics en càlculs i estadístiques parlaven d’un milió i mig de persones assistents a la Diada. D’altres, no tan freds, deien que ultrapassàvem els dos milions. La televisió d’aquell vespre mateix, en canvi, ens havia comptat bé i en la primera informació parlava d’uns cinc-cents mil manifestants. Quants érem, doncs? La meva resposta és que tots! Hi vam anar tots aquells que havíem d’anar-hi, ni un de més ni un de menys. I quants sumàvem? Un. Un de sol: Catalunya! […] vam parlar gairebé en silenci, en un silenci quasi religiós, sota un esclat de banderes que, al capdavall, parlaven clar. Clar i català. La Diada ha estat el clam més eixordador que Catalunya ha proferit.”

Enhorabona!, heu sabut veure les diferències. Primera: el 1977, TVE no va amagar l’abast de la manifestació. Segona: el 2012 n’hi havia un de més: Josep Antoni Duran i Lleida.

Image

 

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Avel·lí Artís-Gener "Tísner", Independència i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Tísner i la Diada

  1. Lior ha dit:

    A mi m’ha cridat l’atenció això: no és estrany que ens hàgim enlluernat.
    Com m’agradaria que fos entre nosaltres per dir-hi la seva!
    Quina resposta donaries tu a Luis del Olmo, i als espanyols del seu, diguem-ne, mateix sentiment?
    Hi ha la costum de parlar de fifty-fifty en el desig/desdesig d’independència; perquè diantre no compten els indiferents i els que no saben/no contesten?

  2. jcalsapeu ha dit:

    Si el trobem a faltar, en Tísner! Quina resposta li donaria a Luis del Olmo… Per començar, li diria que no em crec que el president Mas li digués que no té resposta -les mentides tenen les cames curtes, que diuen els alemanys. En segon lloc, observaria que els sentiments existeixen al marge de la política: jo estimo Mèxic i no per això vull que Mèxic estigui subordinat a Catalunya. Luis del Olmo pot flamejar d’amor per Espanya i viure tranquil·lament en una Catalunya Estat (una cosa no treu l’altra). I si bo i així vol que els sentiments tinguin traducció política, li plaurà que els objectes del seu amor (Espanya i Catalunya) siguin lliures i iguals. Afegiré que, en una Catalunya lliure, no caldrà retallar l’estat del benestar, i les pensions SÍ QUE estaran garantides. També li diré que de Catalunya estant no posarem cap obstacle a la doble nacionalitat que sens dubte Luis del Olmo desitjarà tenir. I que, si estimes una persona o un poble, l’última cosa que pots fer és subjectar-los per la força. I acabaré objectant que, aquest amor que diu que sent per Catalunya, no me’l crec, perquè si estimés de debò el país dels catalans no donaria per bo el maltractament constant de què som objecte.

    Bona entrada d’any!

  3. Escocell ha dit:

    Jo encara hi veig una altra diferència: hi ha tres estelades i un munt de banderes. El 2012 s’invertí la ràtio. Pel que fa al pressumpte amic, com diu la seva dita, no li demaneu peres…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s