La riquesa no és feta de diners

Anys enrere, quan vaig ingressar en les turbulències adolescents, em vaig armar d’un parell de valors que m’havien d’ajudar a fer la travessa. En realitat eren tres, un parell mallorquí: 1) la riquesa no és feta de diners, 2) és de justícia fer costat als febles, i 3) la llibertat és el bé suprem. Vist a distància, m’admiro de l’encert de la tria i em sento orgullós d’aquell barbamec llunyà, m’hi reconec. Perquè aquells valors no només van dignificar la meva adolescència, sinó que van fer més camí i van conformar la persona que sóc.

D’aquelles premisses, la que he sostingut més a contracorrent és la primera. Tot al llarg dels anys vuitanta i noranta del segle passat, i més ençà, semblava forassenyat posar un hiat entre la riquesa i els diners; jo l’hi posava, en part per fidelitat a la convicció jovençana i en part perquè sempre tenia l’armilla malalta. Si ho deies, se te’n reien a la cara.

I ara que som tants a fer magre, fa estrany veure com la necessitat juga en favor de la raó, del restabliment del vell sentit comú. Aquells nou-rics que es posaven a caçar amb perdigons de plata i ara estan contents si van a buscar bolets… La riquesa aparent, el miratge dels bacons grassos, la bogeria dels diners, tot plegat és com una immensa bragueta que fa perdre la xaveta.

Avui molta gent aprèn, o redescobreix, que la riquesa està en el temps lliure i en la serenitat, en l’amor i l’amistat, en el coneixement i la conversa, en la lectura i el silenci, en el sexe i els bons aliments, en el xivarri dels nens, en el sol de la tardor que entebeeix les galtes. Benvinguts a la felicitat low cost. No costava tant d’entendre.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s