La sensació de fer tard

Image“Maurizio sempre sol dir que les coses s’aconsegueixen, però quan ja no ens fan servei.” Maurizio és un dels homes que poblen la soledat que impera a Entre dones soles, l’última novel·la de Cesare Pavese, traduïda al català per Francesc Vallverdú (Proa). Fa molt de temps que el personatge de Pavese té raó.

Una raó que consona amb la de Giorgio Agamben, que en el seu primer assaig, Desnudez (Anagrama), escriu això: “Es diu que el coneixement suprem és el que arriba massa tard, quan ja no ens fa servei. Aquest, que ha sobreviscut a les nostres obres, és el fruit extrem i més preciós de la nostra vida i, bo i així, en certa manera ja no ens concerneix, com la geografia d’un país que estem a punt d’abandonar.”

La vida és una mala puta. Quan hem après a manejar-la, ens gira l’esquena i només té ulls per als altres. Quan estem ensenyats, els déus van i ens deixen de racó. És la sensació d’arribat tard a la plenitud de la vida, d’encalçar ombres i constatar, un cop atrapades, que es projecten enrere i que són pastura d’uns altres. Fugit velum umbra (‘Fuig com una ombra’);  Heu, quaerimus umbram (‘Ai, perseguim una ombra!’); Labitur et labetur (‘S’esmuny i s’esmunyirà’), sentencien alguns rellotges de sol.

És el temps humà, que suma dos vertígens: per un costat, el d’aturar-nos i sentir el temps que passa sense nosaltres i ens fa negligibles, i per l’altre costat, el de fer tard a la saó de la vida, perquè els fruits que dóna els donem tot seguit i fa la sensació de travessar un avenc. És un sentiment acre, d’estafa, com aquell qui compra unes preferents en un banc i després…

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cesare Pavese i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La sensació de fer tard

  1. Lior ha dit:

    Tot va ser abans, tot torna novament
    i el do de reconèixer és l’únic guia.

    Òssip Mandelstam
    Sóm éssers a mig fer, els homes.

  2. Escocell ha dit:

    Un cop vaig sentir dues persones parlant (en castellà). Quan un va engegar el típic “-Cualquier tiempo pasado fué…”, l’altra li etzibà “-…anterior”. La sentència resultant és tant òbvia com programàtica. Hi per acabar el programa unes paraules “bíbliques”: “Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest móm. Temps de nèixer i temps de…” amb Metallica de fons (NO REMORSE del kill’em all). Salut!

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Lior:
    “Esta puta sensación de llegar siempre tarde,
    de pasar por las cosas sin tocarlas,
    de perder el tiempo tratando
    de hacer cosas importantes…”
    (Joan Manuel Serrat)

    Escocell:
    “Numerus dierum comparatur, ubi quaeritur pondus.” (‘Comptem els dies, quan els hauríem de pesar’). (Plini, Història natural)

    Salut!

  4. Escocell ha dit:

    El llatí sempre m’ha fascinat encara que no l’entengui. Les de Perucho les he llegides. La de Plini no. Aquesta tarda he estat a la Plaça de sant Jaume de Barcelona. Semblava un viatge en el temps…

  5. Joan Calsapeu ha dit:

    Jo he estat davant de l’Ajuntament de Mataró. Ha sigut com recular a l’any 1977, quan el català a l’escola encara estava prohibit. Mai, als anys vuitanta, ni als noranta del segle passat, ni en la primera dècada del segle en curs, no em vaig haver de manifestar per la immersió lingüística i per l’ensenyament en català. Espanya ens ha declarat la guerra, obertament i total. Una guerra que és d’extermini. I els catalans no volem estar en guerra amb ningú. També per això, urgeix marxar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s