Lampedusa i el «deure» d’escriure les memòries

ImageLa memòria és un deure cívic. Perquè sense memòria no hi ha identitat, no hi ha consciència històrica, ni comprensió del present, ni projecte de futur. Per això és tan important escriure les nostres vivències i reflexionar-hi una mica. Ho fem quan som adolescents, per raons egotistes –necessitem endreçar-nos–, però cal fer-ho de grans, quan l’experiència acumulada té gruix i fa profit als altres. (Això sí, l’operació només té valor si ens autoexigim sinceritat.) Giuseppe Tomasi di Lampedusa (duc, príncep i escriptor) ho va dir, amb paraules belles, a Els llocs de la meva infància. Vegeu-ho:

“Quan un es troba en ple declivi de la vida, és imperiós recollir les màximes sensacions que han travessat aquest nostre organisme. En fer-ho, uns quants aconseguiran de crear una obra mestra (Rousseau, Stendhal, Proust); a tots, però, hauria de ser possible preservar d’aquesta manera alguna cosa que sense aquest petit esforç es perdria per sempre. Fer un diari o escriure, a una certa edat, les nostres memòries hauria de ser un deure «imposat per l’estat»: el material que s’hauria acumulat al llarg de tres o quatre generacions posseiria un valor inestimable; i molts problemes psicològics i històrics que obsessionen la humanitat es resoldrien. Per molt que hagin estat escrites per persones insignificants, no hi ha memòries que no encloguin valors socials i pintorescos de primer ordre.”

(Giuseppe Tomasi di Lampedusa, Tots els contes, ed. Empúries, Barcelona, 1988, trad. Rossend Arqués.)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Giuseppe Tomasi de Lampedusa i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s