Una lliçó de sociolingüística

Ahir vaig dur les menudes al teatre: Un Ramon de mandarina, al Casal Aliança de Mataró. Una comedieta circense apta per a menors. Els cartells l’anunciaven com un espectacle bilingüe, o sia que mesclava català i castellà. Però va ser en castellà i prou. A mi no em fa res portar les nenes a espectacles en castellà o en anglès; ja ho faig, de tant en tant. El que m’amoïna és la publicitat enganyosa (o despistada).

Però ben mirat, m’està bé. Perquè no vaig néixer ahir i fa molts anys que sé com van aquestes coses en aquest país: allò que es programa en català, es fa en català o en bilingüe; i allò que es programa en bilingüe, es fa en castellà. El corrent va a favor de la llengua dominant, i si vols català t’has de calçar i tirar, com si fessis el camí de sirga. Cansa, esclar.

Per això els castellanitzadors es presenten com a bilingüistes. I per això els objectius de la normalització lingüística han de ser sempre de màxims: perquè en veritat només collim la meitat del que sembrem. O menys. Ho sap tothom, però hi ha una majoria que se’n fot per mandra o per desídia. Si no girem les tornes, el català passarà avall. I per girar-les necessitem un estat que jugui a favor del català. Que es calci i que tiri.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Sociolingüística i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Una lliçó de sociolingüística

  1. Eduard Vilamitjana ha dit:

    Hola! Estic d’acord amb el que dius…. I sense pixar fora de test Què m’han dius del Sr. Duran? Jo no de bó no ho acabo d’entrendre pas. Apa estic a l’aguait. Una abraçada. Eduard

  2. jcalsapeu ha dit:

    Hola, Eduard. Jo no sé pas si ho entenc. Entenc que Duran és un cavall de Troia de l’espanyolisme dins de CiU. Entenc que és un agent unionista infiltrat dins les línies sobiranistes per desfer-les des de dins. Entenc que Espanya li garanteix, al senyor Duran, un modus vivendi que Catalunya no li garantirà mai. Entenc que Madrid paga traïdors perquè desbaratin els plans de l’enemic. Entenc que que a Madrid hi ha informes demolidors (parcialment certs) que concerneixen el senyor Duran, i que sortiran a la llum si el factòtum d’UDC no fa molta, molta, però que molta bondat. Una abraçada.

  3. OLIVA ha dit:

    ET REFEREIXES AL “AFFER” TRABALL? O PUTSER A UNA FOSCA HISTORIA PERSONAL?.
    PERO EL PAPER GALDOS.PER MI ,L’ESTAR FENT UNIO.

  4. Eduard Vilamitjana ha dit:

    I amb tot això, ara més que mai em de fer un sol cap una sola línia devant d’aquest atacs. més encara, devant dels insults que venen de la má del senyor Wert. Quina por i quin odi ens tenen. Com anyoro, només per aquesta vegada, parlo del 25 N passat. A CATALUNYA, no s’hagués fet un pacte nacional, per a tencar aquestes boques que només per la desfeta del Sr. Mas pensen que han acabat amb el sentiment INDEPENDENTISTA del poble català. Els partits,des del meu punt de vista, haguessin d’haver fet una altre festa com la que el poble va fer el 11 de setembre, a la diada. Després amb la lliço donada a nosaltres mateixos i al món sencer, podrem, no perdu l’esperança. Un cop aconseguida LA INDEPENDÈCIA, DIR ALLÒ TANT NOSTRE: ARA ANEM PER FEINA!!!!!! Una abraçada. Eduard

  5. jcalsapeu ha dit:

    José Ignacio Wert passarà a la història com un incendiari fanatitzat que ho va rompre tot just abans de la independència de Catalunya. La salvatgia anticatalana de la seva llei només s’explica si el PP dóna Catalunya per perduda. Perquè l’únic guany que obtenen és el de fer flamejar les emocions patriòtiques de la seva parròquia en un moment crític, d’intervenció imminent de l’Estat espanyol, d’enfonsament de la seva estructura de poder. Es deu tractar, doncs, de presentar-se davant el seu públic com a campions de l’espanyolisme i evitar així una fuga massiva de votants. Salvar, a la desesperada, alguns mobles.

    I això és molt bo per a nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s