Brindis a la catalana

ImageEl mot brindis prové de l’alemany bring dir’s, que vol dir ‘t’ho ofereixo”. Hi ha quatre hipòtesis sobre l’origen del terme. La primera el remunta al 1527, amb ocasió d’una victòria de l’exèrcit de Carles V sobre el seu oponent. Conten que les tropes de l’emperador prengueren Roma i la saquejaren, i per celebrar-ho els capitostos van omplir les seves copes de vi, les alçaren i clamaren, joiosos, “bring dir’s” (adreçant-se, esclar, a l’emperador).

La segona hipòtesi fa recular el costum al temps dels grecs antics, que s’agradaven de fer grans convits; i diu que l’amfitrió, havent fet servir les copes a tots els convidats, alçava el calze i feia un glop, en senyal que el beuratge era bo i no contenia verí.

La tercera hipòtesi és parenta de l’anterior i vol explicar el perquè del xoc de les copes. Es diu que, fent dringar els veires, el contingut esquitxava les copes veïnes, el cordial es mesclava i així es demostrava que no estava emmetzinat, la confiança naixia entre nobles i monarques, i l’amistat entre ells es feia possible.

Una quarta explicació diu que, en les barriscades gregues i les bacanals romanes, els comensals feien xocar les copes, un cop buides, per cridar l’atenció dels servents i reclamar que els les omplissin de nou. I que la ritualització d’aquest gest va donar lloc al brindis.

Sia com sia, la rúbrica del brindis va arribar a les classes populars, que en van fer les adaptacions pertinents. Una opció fou la d’integrar la novetat en el costum de beneir el menjar i el beure; una altra opció va ser la facècia, la humorada; una tercera via fou la d’incorporar el brindis com a ritual de celebració de l’amistat. De vegades tot es feia present en la mateixa fórmula. A voltes la cosa prenia un demble desafiador, ofensiu, perquè la història pesa. I tot plegat s’integrà en el cabal de la cultura popular oral. Em plau mostrar-vos tres brindis dels nostres:

Que per molts anys

puguem fer semblants obres

amb els mateixos manobres.

*

Jesús te bec, aigua de cep,

suc de raïms, tot cap endins.

*

A les penes punyalades,

i al darrere un got de vi;

maleïts siguin els francesos

i la mare que els va parir.

No cal dir que teniu llicència per apropiar-vos les fórmules i escampar-les. I beveu sense por, que el vi fa sang i l’aigua fang, i val més un traguet de negre que tota l’aigua del Segre. (Alerta, però, amb les ingestes tardorals, perquè passa allò que es diu: Castanyes i vi novell, pets i llufes a reguitzell.)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Brindis a la catalana

  1. Cesc ha dit:

    No maldiguis dels francesos -i de ningú, de fet- perquè són essencials, no pas els únics, en la nostra entrada com a estat de la Unió Europea. Ja sé que són jacobins, però hem de fer amics, aliats, si vols. Insultant-los o maldient-ne no ajudem gaire. Cal tenir mà esquerra, tacte, ésser fi i no ficar-se en els afers d’altri -no parlarem, per tant, de Països Catalans, que és una pura utopia, absolutament irrealitzable, perquè espantaríem els nostres possibles aliats.

    Sé prou bé que històricament, els governants francesos, no pas els francesos, ens han fet mal, però s’ha de saber oblidar i esguardar cap al futur immediat.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Cesc, no maldic dels francesos. La tercera fórmula que mostro és del tipus “demble desafiador, ofensiu, perquè la història pesa”. Que vol dir que és un vestigi.

    Pel que fa als Països Catalans, em passa que són la meva nació. La dic en plural, però és el meu únic país. No en tinc d’altre. I no sé per quina fina o tàctica raó he d’amagar-me’n.

  3. Escocell ha dit:

    Descompressivament fantàstic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s