Centres de menors

Els sistemes educatius de les darreres dècades s’han basat en la idea de la cohesió social, en la gestió conjunta de la diversitat. Això ha estat el pilar. Va ser així amb la LOGSE (1990) i després amb la LOE (2006). Els alumnes que volen estudiar han de compartir espai amb els que no volen estudiar, perquè tot és u. Que els primers estirin els segons. La intenció era bona; el resultat, no.

El resultat és que els estudiants no han estirat els desidiosos, però el llast que fan aquests no ha impedit el progrés d’aquells. Hi ha hagut una mena d’empat: jo no faig que tu estudiïs i tu no impedeixes que estudiï jo. Amb el temps, però, la massa crítica dels insubmisos i els sabotejadors ha superat un llindar, enllà del qual es fa molt difícil fer classe, i és del tot impossible fer alguna cosa de qualitat. La santa aliança de ganduls, maleducats i brètols ha posat el llistó tan baix, que tot és pura indigència cultural i mental. L’atenció a la diversitat és bona, però la major part dels esforços van a contenir els avalotadors; amb el desgast que tal cosa comporta.

Doncs bé, enguany això s’ha accentuat, en l’àmbit de llengües, amb les proves de competències bàsiques, que en diuen. Ara aquesta cosa forneix un trenta per cent de la nota de l’avaluació, i això vol dir que la majoria dels alumnes que no fan absolutament res (ni a l’aula ni a casa) aprovaran. Perquè es tracta d’entendre un text senzill i de fer una o amb un tassó. Res pus. I mentrestant tenen la barra de parlar de “cultura de l’esforç”. Al cap del carrer hi ha que, avui, els centres d’ensenyament secundari han deixat de ser llocs on es va a estudiar i aprendre. Ara més aviat semblen centres de menors –que (això sí que ho fan bé) posen molt d’esforç a avortar el consum de drogues i controlar la predelinqüència.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Centres de menors

  1. Clidice ha dit:

    i quina solució hi trobeu els professionals? una enèsima provatura?

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Els professionals fem treball de camp cada dia i això ens dóna coneixements empírics. Però no tenim cap vareta màgica. I ens passa que, quan trobem una manera d’ensenyar que sembla que funciona… resulta que en una altra aula no rutlla. No hi ha solucions bones per a tothom. Però a la majoria ens sembla que la barrija-barreja de sagals que estan disposats a fer algun esforç, amb els que no, ho afona tot o quasi tot. Jo sóc partidari d’afavorir les expulsions-exprés en el primer cicle d’ESO i de separar els alumnes en el segon cicle. De reduir l’ESO a dos anys i fer un batxillerat de quatre. I de fer estudis de formació professional a partir dels catorze anys.

  3. Escocell ha dit:

    Aprendre per aprendre no és un gust generalitzat. Cal alicient. Si saps que cada dia pots menjar, no tenir fred i dormir sota teulada, facis el que facis, cal alicient. Si algú vol avaluar-te unes capacitats que no pots desenvolupar, quina motivació tens… Cal un aprenentatge ÚTIL per a les persones. Qui ensenya, ha de fer veure la utilitat del que ensenya. Bé, això és el que em ve al cap a partir de la meva experiència. Sr. Calsapeu, a més, les seves propostes em semblen molt positives.

  4. totvedudol ha dit:

    m’agrada que plantegis una mica de debat.

    Joan, entenc perfectament el que dius. Pens que la feina d’un professor de secundària és d’admirar. Molts heu de batallar per a treballar amb un mínim de dignitat i perquè una part de l’alumnat que vol aprendre ho pugui fer amb les mínimes condicions.

    Però també crec que no tot és culpa dels alumnes.

    Això d’expulsions sistemàtiques és efectiu amb aquell alumnat que té una família darrere que més o manco respon. Però en determinats alumnes tampoc funciona l’expulsió sistemàtica. Només serveix per a mantenir uns dies de tranquil·litat dins l’aula (cosa que s’agraeix, és cert).

    Ara per ara el sistema educatiu no cobreix les necessitats de part de l’alumnat que no encaixa a l’ESO i no té l’edat per a fer cicles (que a més a més solen ser els elements distorsionadors a les aules). Per altra part, la sortida cap a PQPI (que a priori sembla una bona sortida per a molts d’alumnes) també són ingovernables. O sigui que, mare meva!!!

    El sistema educatiu fa aigües de per tot. No solament amb una reforma en l’estructura millorarà l’ensenyament: s’ha de revisar el currículum, els horaris, els macrocentres, ESO+cicles, la formació del professotrat, la funció directiva, la relació de les famílies amb els centres… Pens que té mala ferida i no li veig un futur esperançador.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s