Generositat

Encara que no ho sembli, la generositat és una virtut política. No ho sembla gens, esclar: la lògica electoral fa que les formacions polítiques es disputin els vots a estiracabells; els antagonismes, els interessos divergents i la confrontació de programes fan que la generositat sembli cosa d’un altre planeta. ¿Ho és? Jo crec que no.

La generositat s’erigeix en virtut quan s’adreça a aquells a qui no s’estima (cosa que escau, per exemple, a les formacions polítiques a la caça del vot). La generositat és la virtut del do fet a costa d’una pèrdua, és el classicisme de la solidaritat, el més bell (i vell) civisme. En democràcia, la generositat entre partits és rara, sobretot si pesquen en el mateix calador. Com més semblants, més barallats –massa que ho sabem.

Però això no vol dir que la generositat entre partits no sigui necessària, fins i tot exigible, en circumstàncies excepcionals. Com les que vivim ara. Ara que els catalans decidim que serem –i decidint-ho de fet ja som– un poble lliure. Ara, per exemple, m’hauria agradat veure les forces polítiques catalanes fent costat al president Mas contra les injúries vidriòliques d’El Mundo. Ara tocava, toca, defensar a mort la dignitat del nostre president, del nostre Govern, del nostre Parlament i de la nostra democràcia.

Si hi ha res a corregir, en parlarem i ho corregirem. Si hi ha cap delicte, els tribunals actuaran. Però davant l’intent de destruir el president de Catalunya i amb ell tot el que representa, cal deixar de banda momentàniament la renyina partidista, obrir un parèntesi i ser, allí dins, una pinya. Per decència i per civilitat. I per tots nosaltres.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s