Fronteres

ImageL’any passat va aparèixer l’antologia poètica Poesia a la frontera, a càrrec de March Editor, que aplegava composicions de poetes en aragonès, català i castellà. La frontera no era pas el lloc dels poetes, sinó el tema del recull. Les aportacions de cadascú eren molt personals, perquè la idea de frontera, si es vol, va més enllà de la geografia. Una de les idees més presents en el recull és la de la frontera com a ferida. I és cert que molt sovint és així -bé que ho sabem els catalans. Però no sempre. Les fronteres també poden ser interessants i enriquidores, fins i tot justes.

Una frontera geogràfica no és, per se, bona ni dolenta. Depèn. Si és permeable, pot estar bé; si és impermeable, mala cosa. Crec que no peco d’ingenu si dic que la nostra frontera amb Espanya serà d’aquella casta. És el que s’estila a Europa: fronteres invisibles, sense barreres, sense guinguetes, sense policies. A tot estirar, un rètol indicador. És el que hi ha entre Espanya i Portugal, entre França i Alemanya, entre Txèquia i Àustria. La nostra frontera serà, sens dubte, així: oberta, inadvertida, llisquent.

En aquest punt, com en tants altres, la propaganda unionista menteix: aquella barrera hostil, amb un mosso d’esquadra a un costat i un policia nacional a l’altre; aquell mur sinistre, com el de Berlín, que ensenya Ciudadanos. Res a veure amb la realitat passada i futura d’una Catalunya lliure. Girem els ulls enrere, als segles X, XI i XII. La frontera entre Catalunya i al-Andalus s’assembla a les divisòries internes de l’actual Unió Europea (pau, estabilitat i lliure circulació de béns, persones i idees, una situació gràcies a la qual la cultura catalana es beneficia de la influència islàmica: Aristòtil, l’àbac, l’astronomia, l’aritmètica, la biblioteca del monestir de Ripoll…). ¿Qui ho diu, que les fronteres són dolentes?

Una frontera és una forma, sense la qual és impossible estabilitzar un contingut. És el receptacle d’una sobirania, el continent d’un projecte col·lectiu. Aquests que fan escarafalls d’una Catalunya amb fronteres, no són les fronteres allò que els molesta: és Catalunya.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Fronteres

  1. Lior ha dit:

    Últimament ens fas uns apunts d’antologia. De referència. Més encara, vull dir… Formes part intensiva del meu (i suposo que d’altra gent) arsenal dialèctic. D’aquest arsenal que tanta falta ens fa quan se’ns acut acostar-nos a algun media. Espero que el 23 o 24 ens plantis les teves “reflexions” finals. No sé com va la teva relació amb les CUP; jo penso que s’estan retratant com sempre, però amb més ressò mediàtic. Ja saps que jo ni m’hi acosto. I, bé, a voltes em plantejo tornar a votar com en les últimes eleccions: dos sobres amb dues opcions diferents, ben barrejades i una cap a l’urna i l’altre a la paperera. No sé si vaig votar A o B.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Lior, gràcies. Intento ser útil, i el blog me’n fa sentir una mica. Ara, no sé si seré capaç d’escriure res de profit el 23 o el 24. Això del blog ja saps com va: quan tens una idea que et balla pel cap, li dónes forma i l’escrius. Però de vegades no en tens cap que valgui gaire la pena, i llavors val més fer altres coses (llegir, per exemple).

    I mira, ara que hi sóc, vull apuntar una idea que m’he deixat en el tinter en relació amb les fronteres. Una frontera geogràfica, si és filla d’una decisió democràtica, és la cosa més civilitzada del món: moltes més n’hi hauria d’haver. En canvi, les fronteres que són filles de la sang (dels soldats) i del semen (dels reis) són pesta cernuda.

    Però és que hi ha una altra mena de fronteres que m’amoïnen molt, i que cal combatre amb energia: la frontera entre els que tenen feina i els que no en tenen, entre els que perden la casa i els que la conserven, entre els que mengen el que volen i els que remenen les escombraries en cerca de menjar. Aquestes fronteres sí que fan oi: són obscenes, immorals, vergonyoses. Són les fronteres que hem d’esborrar.

    Una abraçada!

  3. Escocell ha dit:

    Ja que paralvem de Pedrolo, un dels seus títols ve a tomb: Les fronteres interiors.
    A mi el mot frontera sempre em porta imatges de Nou Mèxic, el desert, els burritos motels i tota la faramalla estètica dels road-movies de sèrie B…

  4. Clidice ha dit:

    l’última frase per emmarcar, gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s