L’ordre

Últimament sento a parlar molt de l’ordre (de l’ordre en sentit polític, que és el que fa por). Fa molts anys que el vocable no em feria les orelles amb tanta insistència. El ministre espanyol d’Exteriors se’l posava ahir a la boca per dir que el nostre referèndum seria “una ruptura de l’ordre constitucional”. Terror en blanc i negre. També se’l posava el doctor Joaquim Barraquer, interpel·lat per Albert Om sobre la seva posició política: “Jo vull ordre”, resumia l’oftalmòleg, després de fullejar l’ABC. Terror de color sèpia.

Ordre –valgui la tautologia– és el mot d’ordre de la dreta extrema. L’invocaren els dos dictadors espanyols del segle XX i els partits polítics que els donaven suport. L’invocà el govern de la República quan encarregà a Franco d’esclafar la revolució d’Astúries, i també els colpistes del 23F. Ja es veu que el terme és una mena de consigna que s’aflama en situacions excepcionals i precedint grans violències (que són els més grans desordres). Per sort, els temps de dirimir les diferències polítiques a trets han passat a la història.

No sé si m’ha de sorprendre la reaparició d’un paroxíton tan tronat. Suposo que no. Ja que el treuen, però, em permetré observar que l’ordre (el concepte, la paraula) no conté cap valor moral ni cívic que sigui digne de ser preservat. L’ordre, deia Spinoza, no és sinó una disposició de la ment que ens permet imaginar i recordar les coses amb facilitat; i tot allò que ens costa imaginar, ho anomenem desordre. Comte-Sponville ho diu clar i llampant: “l’ordre només és un desordre que ens convé; el desordre sols és un ordre que ens defrauda”. Una diagnosi que Marcel Conche rebla amb aquestes paraules: “L’ordre no és sinó un cas particular del desordre: és un desordre còmode, eficaç o significatiu”.

Salut i ben lluny, doncs, aquests que ara tornen a parlar d’ordre, perquè volen atropellar els filòsofs i els catalans a l’ensems. Perquè un ordre en treu un altre, i el guany no està en un increment de l’ordre, sinó en la puixança de la llibertat, la justícia i el benestar.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filosofia i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’ordre

  1. eduard vilamitjana ha dit:

    Hola! Seré curt. Tot llegint el teu treball he recordat, de què, quan tu parles d’ordre, i de la trepa que fa servir aquesta paraleuta i van modificant-la i adaptant-la com si fóra “plastilina”, jo tenia un amic, ens va deixar fa uns anys, que deia allò de visca la democràcia i tothom que no pensi com jo coll a terra!!!!!! Tu creus que la trepa que em referia abans, té res a veure amb aquestes paraules del meu amic????? Una abraçada Eduard

  2. jcalsapeu ha dit:

    Eduard, a mi em sembla que ho té tot a veure. Em sap greu que el teu amic falti, però el fet és que sabia resumir molt bé la democràcia orwelliana. És el que hem viscut les darreres dècades. La transició va mutar el franquisme en una democràcia totalitària, en la qual les presons són plenes de pobres, i els consells d’administració de les grans empreses, plens de delinqüents. Un règim en el qual els espanyols tenen drets sobre els catalans, i els catalans tenim el dret d’obeir. Un règim lampedusià que no abolí els “principios fundamentales del Movimiento”, sinó que els reinterpretà. No hi hagué ruptura democràtica, i és d’aquelles noces que vénen aquests confits. És ara que la podem fer, la ruptura democràtica. No badem. Que no ens falli la fe. Que no ens guanyi la por.

  3. Escocell ha dit:

    “L’ordre alfabètic no és sinó una variant de l’ordre públic.” (Joan Fuster a Sagitari, p. 86)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s