Demana-li perdó a l’avi cigró i a la tieta mongeta

ImageUn dia que vam anar a veure la meva tia política, de nom Magdalena, una de les nostres filles li va estirar el cambuix a sa germana, la mestressa la va renyar afectuosament i, volent posar fi a la renyina, li digué: “Demana-li perdó a l’avi cigró i a la tieta mongeta”. Admonició que va fer aparèixer immediatament tres somriures (el de les menudes i el meu), seguits d’aquest intercanvi –ben espontani– de paraules:

–Perdó, avi cigró.

–Perdonada, tieta mongeta.

La intervenció de la Magdalena i la mica de cua que portà van destensar l’aire i van esbandir les raons. La meva tia (que té molts antanys) havia après aquesta facècia de petita, a saber, als anys de la República, i l’ha mantinguda viva fins avui. I me l’ha regalat. Gràcies.

I jo, que m’agrada jugar i emprovar-me la llengua, l’he amollat a dues classes de primer d’ESO, amb efectes semblants als que havia observat en les meves filles. I és que els ha fet molta gràcia. “Demana-li perdó a l’avi cigró i a la tieta mongeta”, dic, i allí on ballava el diable ara es drecen dos minyons enriolats que es perdonen humorísticament. S’ha acabat el nyic-i-nyac. Com un sortilegi que desfà nusos i neteja el cel jussà.

Quan això passa, quan una dita del temps de Macià i Companys rebrota en els llavis de ninois del segle XXI, que just tenen dotze anys, m’emociono. I penso, sento, que la nostra llengua pot fer més que resistir el pas del temps: pot omplir-lo de paraules, com un pagès omple el sembrat de sements.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s