El temps que passa

Image“Comence a aprendre l’art de viure del vell, l’art de contemplar el temps que passa, i no com passa el temps”, escriu Josep Piera a Joc de daus. La frase m’agrada tant que em vénen ganes d’entrar en anys. La cosa té mèrit: no sé de ningú que m’hagi encomanat mai la frisor d’envellir, fora d’en Piera.

Quan som joves, el temps és invisible. El món sencer és l’escenari de l’obra i nosaltres som els protagonistes; hi ha una acció que ens atrapa, una trama que ens xucla, i el temps, que ens travessa. Altrament, quan ens fem vells el temps es fa enfora, es decanta i pren la forma de mar podrida, de cap de núvol, de panna de suro, d’alfabeguera o de flor d’ametller.

El temps sempre fuig, que diuen els clàssics, però arriba un moment en què no se’n va del tot perquè s’agrada de mostrar les seves draperies i fa com si badés (mulla l’herba, aixeca el fullac, s’emprova els arbres…). Se’ns passeja. I fent així ens converteix en els seus convidats, en públic que ja sap tots els gestos i es complau en les petites variacions. Vol dir que ens fem vells.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en El temps i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El temps que passa

  1. Sergi ha dit:

    El temps, com a concepte, pot donar lloc a profundes discussions metafísiques, poètiques o existencials. Potser tothom pot dir coses ben interessants del temps si s’hi para a pensar. I en el cas de què parles s’hi afegeix el valor de l’experiència. Ningú ha experimentat més el pas del temps que els vells i aquesta coneixença directa queda reflectida en el fragment que has citat.

  2. Cesc ha dit:

    No ets pas tan vell, Joan! Et manca molt temps fins que no arribi la dama de la dalla!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s