Vet aquí una altra caricatura del ¡Cu-cut!, del 1908, que torna a ser vigent. Es tracta d’un dibuix de Joan Llaveries titulat “L’autonomia d’Irlanda”, que representa una dama irlandesa, amb una bandera britànica a la mà, conversant amb una noia catalana, una mena de Ben Plantada cofada amb barretina. El diàleg que sostenen és el següent:
Catalunya. –Veig que ja t’han posat de llarch, germana. ¡Y quin vestit més maco! De bona gana me’n faria un.
Irlanda. –¿Y per què no te’l fas?
Catalunya. –Oh, perque els modistos d’Espanya no la volen seguir la moda anglesa.
La caricatura fa referència als intents de l’Irish Parlamentary Party (Páirtí Parlaiminteach na hÉireann, en irlandès) d’aconseguir un estatut d’autonomia, el Home Rule, per a Irlanda. El procés, llarg i tortuós, havia començat el 1886, quan el Home Rule va morir a la Cambra dels Comuns. El 1893, havent passat el sedàs d’aquesta cambra, l’estatut va embarrancar a la dels Lords. I el 1912, aprovat finalment l’estatut irlandès pel Parlament, no va entrar en vigor amb l’excusa de l’esclat bèl·lic del 1914. A pesar d’aquests fracassos reiterats, els polítics de l’IPP guanyaren quotes d’autogovern per a Irlanda a canvi de donar suport parlamentari al govern liberal de Londres. Peixos al cove de fa cent anys.
Avui el govern de Londres ha pactat amb l’SNP una solució democràtica al repte plantejat pels escocesos, que passa per un referèndum vinculant sobre la independència d’Escòcia. I mentrestant, al Regne de més avall, ara com fa cent anys, “els modistos d’Espanya no la volen seguir la moda anglesa”. La història empeny Catalunya en el mateix sentit que va empènyer Irlanda.
fa una mica de por tanta coincidència no?
Les coincidències són impressionants. Abans de l’Alçament de Pasqua del 1916, els nacionalistes irlandesos havien estat trenta anys anant al darrere d’un estatut d’autonomia, amb un flabiol sonant (el mateix temps que s’ha passat Convergència i Unió buscant l’encaix de Catalunya a Espanya). Però aquestes semblances no ens han de fer mica de por, perquè els temps han canviat. Els irlandesos es van haver d’alçar en armes; els catalans ens alcem en urnes.
No hi ha manera de canviar les dinàmiques! Fot tant de temps que estem així que fins i tot ho trobem normal.