La mà que t’acotxa

ImageQuan era un nen i anava a donar part a la nit, la mare m’acotxava. Jo reposava sota una pila de mantes (no hi havia nòrdics, llavors, la casa era freda i els hiverns eren veritat; era com tenir una pesanta bona al damunt). La mà que em tapava el coll amb el tumbet de mantes era un esperit: l’ocell que mitjançava entre el dia i la nit, l’àngel que amb un gest es compromet a vetllar. En aquell moment l’amor prenia la forma de sagrament.

Avui jo repeteixo el gest amb les meves filles –per bé que la casa ja no és tan freda, anem amb nòrdics, el fred es torba i els hiverns són de broma. I veig en la cara de la Joana el plaer d’acotxar-la, el plec del llençol estirat fins al clatell; un plaer que és la repetició del que sentia jo fa molts anys. Amb la Mariona la cosa va altrament: ella demana una abraçada (és el mateix, però amb èmfasi).

Encabat em miro les mans i per un instant hi veig un àngel i em sento mitjancer d’una llum, i penso que sí, que tot plegat és bonic i val la pena.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filles. La vida i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La mà que t’acotxa

  1. eduard vilamitjana ha dit:

    Hola! Em primer lloc he de dir-te que el teu escrit d’avui té el olor a net de les mans de la meva mare i el toc de paper de vidre de les del meu pare. Gràcies a les teves paraules els he rememorat. Però he de dir que la raó de escriura’t ara no és per la teva Ucronia d’avui. El motiu és un altra. L’ altre dia em vas descol.locar prou amb el teu Seré ciutadà d’enlloc. Molt dins meu vaig pensar que et passaves. Sóc català de soca-rel però no vaig entredre del tot el teu radicalisme. Pot ser que jo necesitava pensar-te i pensar-m’ho. I aixì ha estat. L’ùltima empenta me l’ha dat l’article del diari Ara (no faig propaganda) del catedràtic Juan Carlos Moreno. Doncs sí, encara que les meves idees no siguin excatament les teves ni les d’ell, ara ho tinc prou més clar. Només això. Doncs dins meu tenia la sensació que et devia unes paraules. Per cert, tot i que sigui amb nòrdics, continuem, encara que fóra només per aquest moment tant dolç, pensant que els hiverns són tant freds com els dels nostres pares. Gràcies per el teus treballs. Eduard

  2. jcalsapeu ha dit:

    Eduard, gràcies per les teves paraules. Em passa que estic enfadat, i alarmat. En matèria de llengües, ja saps que hi ha oficialitats retòriques (com la de l’occità a Catalunya) i oficialitats reals (com la del francès a França). Doncs bé, si el castellà és llengua oficial a Catalunya, serà una oficialitat real. Vull dir amb això que no podrem garantir que la Televisió i la Ràdio públiques siguin en català, ni l’Administració pública, i que no aconseguirem mai la normalització del català en l’àmbit de la justícia. El castellà consolidarà les posicions actuals i continuarà avançant, fins que el català serà no-res. Hi ha una diferència molt gran entre conviure amb una llengua imposada (davant la qual drecem defenses i resistim poc o molt), i conviure amb una llengua assumida lliurement (davant la qual no es dreça cap defensa); en el segon cas, l’enfonsament del català és segur.

    Per això estic tan amoïnat. L’endemà de la Diada, el president Mas va dir que no tiraria aigua al vi; doncs ja l’ha tirada. I l’Oriol Junqueras va dient que ERC “no fallarà”; doncs ha fallat abans de començar. Estic il·lusionat per un costat i preocupat per l’altre. No se’m posa bé que m’esguerrin la festa. Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s