La Madame

La Madame està amoïnada. El negoci va a mal borràs, els números no surten. Els clients, els de sempre, estan mal vistos en el barri: gasten males puces i tenen la llengua de destral. Què se n’ha fet d’aquells joves barrilaires i plagues?, aquella trempera renovada, l’alegria inacabable… Ella ha posat anys i arrugues, i ja no és com abans, no s’ha aclimatat als requeriments nous. ¿Per què havia de canviar, si totes li ponien? Ara s’ha descolorit i quan es pinta en fa un gra massa. S’hi posi com s’hi posi, ja no és atractiva. Tants amics que anaven a complimentar-la i avui passen de llarg. A més, la gallina dels ous d’or se li ha tornat rebeca. ¿Qui ho havia de dir que aquella noia callada i quieta, la que donava més rendiment de totes, es posaria de cul a la paret?

Fa anys, quan va obrir la paradeta, se les mamava dolces. Les putes s’estrenaven, eren rialleres i veien el futur amb optimisme. I ella els posava a cent; la seva carn era de cuiro, la pell li feia olor de primavera i tenia el delit de complaure tothom. És cert que hi va haver allò. Ella va passar l’esponja, no volia pensar-hi mai més. Però ara torna.

Va ser quan aquell home, un militar, li va ficar dins la vagina el canó de la pistola i el feia anar amb desfici, com si fos un semaler. Ella es va espantar. “Vull pensar que no està carregada”, va dir la Consti –es diu així– amb un fil de veu. “Això no ho sabràs mai”, va fer l’home, esbufegant. Ella suava. No va passar res. Bé, sí que va passar: es va cagar de por. En acabat no hi havia cap funda que pogués estotjar la vergonya que sentia, i la humiliació. L’home no va deixar cap diner. El delme era cobrat, i la seva autoritat, establerta.

I ara la noia més preada diu que se’n va, la insolent; que ha acabat la paciència, que està tipa que li fotin els quartos i li rebreguin la dignitat. S’ha tornat molt llenguda. Semblava una tia figa i ara mira-te-la com s’estarrufa. La Madame està cloc-piu perquè això ja no és com abans: no hi ha macarró que faci quadrar les meuques. Potser si truca a aquell home, el de la pistola… però no. Sap que no, que en el barri aquestes coses ja no les deixen fer. Resol que traurà el picamatalassos i li aixecarà la mà. ¿Qui s’ha cregut que és, la meuca aquesta? ¿On es pensa que anirà, tota sola? No la voldran enlloc, es morirà de gana. La Consti tamborina amb els dits sobre el taulell, però la percussió sona fluixa; de tant mossegar-les, s’ha quedat sense ungles.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Constitució i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s