Negacionisme

Les nacions catalana i espanyola, i els nacionalismes respectius, són com l’aigua i l’oli: no hi ha manera de casar-los, i aquest sempre es posa al damunt d’aquell. Es veu que molta gent ho ha descobert fa poc, això; ara que li han vist el cul diuen que és mascle i han constatat que lo de baix fa perdre lo de dalt. Benvinguts al món real. Més val ser tocatardà que baboia.

La incompatibilitat prové de la naturalesa distinta d’ambdós nacionalismes (i de la intersecció territorial, esclar). L’espanyol és un nacionalisme invasiu; el català és defensiu. Aquell és de tradició autoritària; aquest, de tradició democràtica. Aquell és alhora inclusiu i excloent (en el pitjor sentit dels dos termes); aquest només és inclusiu. La raó última del nacionalisme espanyol és l’exèrcit; la del nacionalisme català és la democràcia. El nacionalisme català és d’afirmació, i l’espanyol, de negació.

D’aquí l’insistent discurs negacionista. El pensament nacional espanyol nega l’existència d’entitats semblants a la seva dins les fronteres del seu estat. Cosa que du a negar les arrels històriques de la realitat que no es vol acceptar, baldament la tinguin davant els ulls. En la versió light del moc, resulta que “Catalunya no té drets històrics” (i això ho diu el 128è president d’una institució catalana, la Generalitat, nascuda el 1359). La versió heavy la va resumir despús-ahir Ruiz-Gallardón: “de la Constitució espanyola neix Catalunya i el fet que Artur Mas hagi estat escollit president de la Generalitat”.

Entre els dos pols hi ha l’anorreament de tot: Catalunya mai no ha sigut sobirana, ni ha tingut un estat, ni reis, ni personalitat política diferenciada, ni és nació. Catalunya és, i sempre ha sigut, Espanya. No hi ha catalans, només espanyols residents a Catalunya. El català és un invent de fa quatre dies ginyat amb l’àvola pretensió de separar. I, naturalment, l’única llengua històricament perseguida a Catalunya és el castellà.

Això no és una caricatura: hi ha milions d’espanyols que ho creuen fermament; gent amb carrera i màsters, professors d’universitat, sociòlegs, historiadors i ministres. Els quals, per sostenir aquesta bastida, han de pensar que els catalans (ai perdó, els espanyols residents a Catalunya) som uns dèbils mentals atrapats en la teranyina que han ordit els pèrfids nacionalistes (hereus dels maçons, esclar) . I que ells són la llum que necessitem.