El tristíssim paper de Pere Navarro

ImagePere Navarro em fa molta, molta pena. Em fa patir i tot. I és que, així com hi ha vergonya i vergonya aliena, també hi ha pena i pena aliena. Navarro ha de fer veure que es creu les mentides que diu –i li costa, esclar. “La secessió va en contra dels interessos de Catalunya”, boqueja el sant baró, i després insisteix en l’encerada del federalisme, i en la mare de Déu, que diu que nom Joana, i en sant Josep, que du bessons a la panxa, i així anar fent…

I el seu electorat natural va fent que sí amb el cap, ves què hem de fer, pensen. Ells també fan veure que s’ho creuen. Però no se’n surten. Els mires a la cara i veus que fan el tio Diego, llegeixes el que escriuen i veus que fan el paper de met. La representació no se la creu ni el públic més entregat, i els actors tampoc. No hi ha ànimes de càntir per albardar, ni cap boca que begui a galet. Els qui acoten el cap no ho fan perquè Navarro els la planti al clatell, sinó que ho fan per vergonya.

No són feliços i saben que no faran feliç ningú. ¿Val la pena mantenir una guingueta així? ¿Té cap sentit fer política quan un ja no és capaç ni d’autoenganyar-se?¿En quin moment de la vida van perdre la dignitat?

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s