Els catalans no som espanyols

Als anys vuitanta, uns quants independentistes vam decidir posar en circulació uns mots-força que havien de sustentar l’esperit de resistència. Vam sortir al carrer amb pancartes que deien: “Els catalans no som espanyols”. Va funcionar. Aquelles paraules actuaven a manera de desinfectant sobre la ideologia autonomista llavors en voga. Dient-les, escrivint-les, passejant-les, ens sentíem més lliures. ¿L’encertàvem, però?

Doncs mira, sí. Esclar que hi ha catalans que són espanyols. També n’hi ha que són pakistanesos, argentins i coreans. A tot arreu hi ha de tot. Però les maneres de ser col·lectives (altrament dites identitats nacionals) existeixen, suren just per sobre de totes les individualitats imaginables. I és en aquest sentit col·lectiu que els catalans, sens dubte, no som espanyols.

¿En voleu una prova? Imagineu que el president de la Val d’Aran diu que Aran necessita un estat propi, que convoca eleccions i que els partits aranesos resolen posicionar-se tocant a aquest punt, i que el Conselh Generau convoca un referèndum perquè els aranesos decideixin lliurement i pacífica el seu futur. ¿Com ens ho agafaríem, els catalans? D’una sola manera: respectaríem cordialment el dret dels aranesos, com a poble distint, a ser allò que vulguin ser. Cosa que demostra, amb claredat diàfana, que els catalans no som espanyols (i de passada, que som demòcrates).

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s