El cant dels budells

Image“Els budells canten l’espanyola”, deien a Llofriu, temps ha, quan a algú li roncava la panxa. Volien dir que a Espanya badaven les barres al vent i no es plantejaven abandonar-los, pobrets, no fos cas que s’acabessin de morir de gana.

Ara les tornes s’han girat: els espanyols van tips i qui perilla de passar gana som nosaltres. Els budells ja no canten l’espanyola. Però continuem transferint-los recursos com si el temps no hagués passat, com si el mossec de la fam a cals veïns obligués els catalans a un Pla Marshall sense fi, i vinga cabassades de diners cap a ponent.

Demà passat, el president Mas explicarà al president Rajoy que això s’ha acabat, i aquest tal vegada suggerirà de curar la nafra amb tal o tal quantitat. I si fos qüestió de diners, es podria arreglar. Però no ho és. El problema és sobretot de llibertat, de dignitat i de respecte: tres coses que, sumades (i restades també), pesen molt més que els diners.

Això és el que Rajoy i el seu entorn, i Rubalcaba i el seu entorn, no entendran mai. El problema són ells i no ho saben. Els uns no es veuen les banyes, els altres no es veuen el gep, tots plegats no veuen ni entenen el que passa a Catalunya, i el rei cec regna sobre tots ells.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s