Fem-nos confiança

Quan tenia setze anys, vaig decidir o entendre que l’Estatut d’Autonomia era una ensarronada, i que el millor que podíem fer els catalans, de totes totes, era independitzar-nos. Això era el 1982. L’any següent vaig conèixer algunes persones que ho veien com jo i a més militaven, i em vaig afegir a la colla. Tenia disset anys.

Us diré quina idea m’havia fet, llavors, del nostre procés d’independència. Em pensava que la cosa anava per llarg (tant, que no comptava viure-la); m’imaginava que el procés seria conflictiu i que la violència s’instal·laria als carrers; que CiU estaria fins al darrer moment aferrada a l’Estatut i als seus amics espanyols; que el combat el conduiria l’esquerra, i que la ruptura crearia l’oportunitat de fer una revolució socialista.

Les coses han anat altrament, i no ho lamento pas, al contrari. Estic content de viure, abans que no em pensava, l’alba de la llibertat del meu poble. Estic content que no hi hagi violència, i que CiU hagi fet el tomb a favor de la independència, com sembla haver fet. La veritat és que estic més que content: els ulls se’m neguen d’emoció.

Tampoc em dol que la dreta lideri el procés. Si la determinació de CDC és ferma i sincera (i UDC no posa bastons a les rodes), només puc dir que endavant, que força, i que gràcies. I l’esquerra, que s’espavili. Bé, sí que tinc una altra cosa per dir: que això ho hem de fer entre tots, que tots fem falta, i que si el Govern i el Parlament estan a l’altura del que el poble els demana, estarem al seu costat. Si el Govern de Catalunya fa confiança a la gent i la gent fa confiança al Govern de Catalunya, guanyarem. Tenim la raó, la majoria, la voluntat i la il·lusió. Tinguem també la confiança.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Fem-nos confiança

  1. Lior ha dit:

    Doncs mira, jo vaig començar més o menys un any abans a Nacionalistes d’esquerra (som de la mateixa lleva), per la colla que hi corrien; En Tísner, la Marçal, l’Oranich, l’Espinàs, en Cahner, en Carbonell, etc… Però vaig veure el sidral abans que tu. Els referents eren fantàstics, encara avui! Però l’esquerra independentista no. Quan el 84 va començar l’Entesa dels N d’E, jo vaig començar a volar-ne lluny. Quin culebrot, la història de l’esquerra independentista! TV3 en podria fer una sèrie de sèries; d’humor, dramàtiques, etc…
    Aleshores pensava que avui ja seriem més que independents, però hem hagut d’eperar 30 anys. 30!! Gran part de la responsabilitat d’aquesta llarga espera és per culpa seva; doctrinaris, dogmàtics i totalitaris. Avui com fa trenta anys! Mira els aquelarres que monten al fossar, ara com abans, amb crema de banderes (encara!) i tot. A veure si ara que la independència forma part de la centralitat política passem més via… Dedueixo que simpatitzes amb les CUP (m’agrada dir-ne, ja em perdonaràs, l’esCUP), i l’ARRAN i tota aquesta colla, però, per sort, la independència, el nostre futur, ja no depen d’aquests clubs d’esquerra escleròtica. Esperem que no ens posin pals “revolucionàris” a les rodes democràtiques. Ja em tornaràs a perdonar.

    • Lior ha dit:

      Bé, el que volia dir és que això: Tenim la raó, la majoria, la voluntat i la il·lusió. Tinguem també la confiança m’ha semblat superlatiu, però m’he enbalat; ho reconec, l’esquerra independentista em te molt decebut de fa molts, massa anys.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Hola, Lior. Gràcies per fer parada aquí i escriure aquestes ratlles. Dedueixes bé: simpatitzo amb la CUP, tot i que discrepo de les últimes decisions estratègiques d’aquesta formació. Penso que hi ha moments en què cal estar-se de capelletes i anar de catedral. Si la CUP no canvia una mica el cantet, prendré distància, ves. Bo i així, deixa’m dir-te que la CUP fa un treball municipal excel·lent i té una trajectòria de lluita al darrere que la fa mereixedora, passi què passi, d’un gran respecte. Demano respecte, doncs. Que el dogmatisme, el sectarisme i l’estretor de mires han fet molt de mal aquests darrers anys, és un fet (començant, sia dit de passada, per la incapacitat d’articular, el 1980, una coalició NE-BEAN). Però l’autonomisme, déu n’hi do: ha anestesiat el país durant dècades, mentre Catalunya s’espanyolitzava inexorablement.

    Però tot això ha passat avall i el fet és que hem arribat (quasi) a port. Ara toca plegar el retrovisor i això que diem: fer-nos confiança. Sense que ningú renunciï a la seva identitat i projecte polítics, esclar. Sense esdevenir acrítics. Perquè mira que això de Barcelona World!…

    • Lior ha dit:

      Demano respecte, doncs
      Ai! Ho veus com m’he embalat (amb m), però, amb tot el respecte que et tinc, que és moltíssim, eh!, el que he dit és el que penso. No va per tu personalment, si les CUP Calpeuejessin! (o Calpeuegessin?), sinó per aquesta esquerra. Estem d’acord en la culpa autonomista.
      I consti que jo el 80 encara no hi era; cap responsabilitat per la coalició NE-BEAN.
      Hi ha moments en què cal estar-se de capelletes i anar de catedral
      Ai! Que et faran fora del club…

  3. Escocell ha dit:

    Servidor va còrrer per primer cop l’onze del 84. Passo a simpatitzar. Aleshores ja no eren grisos, eren marrons. No em perdia cap mani MDT, Comitès, GDL, etc. Birres al Noveccento o al Jaume Compte de Sants… El 88, l’any del mil·lenari de la independència política” passo a militar a la universitat… etc. Tinc respecte per certa gent de la “EI” (el fossar de les hòsties però, el vaig perdre en gran mesura), però “cago’n” algun maniqueista sectari amb arguments patètics, tan pur i sobrat de raó, tan immiscible i il·lustrat que fa feredat. Sense allò, suposo que no podriem tenir el d’avui. Això no treu que hi sobri molta farsa. Perdoneu les batalletes, però també emociona veure que ja falta molt poc i podrem deixar de ser indepes d’una vegada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s