El cavaller de la trista figura

Image

(Pere Navarro. Imatge pispada a El Singular Digital)

En un indret de Terrassa, el nom del qual no vull recordar, no fa tant de temps que hi vivia un gentilhome d’aquells de llança d’armer, darga antiga, rossí flac i llebrer veloç. Una olla amb més vaca que moltó, carn picada d’habitud a les nits, dol i marriment els dissabtes, llenties els divendres, algun colomí d’afegitó els diumenges, consumien les tres parts de sa hisenda.

Li deien Pere Navarro (don Pedro per als amics). I és de saber, doncs, que aquest sobredit gentilhome, les estones que es gratava el formatge –que omplien gran part de l’any–, es donava a llegir llibres d’espanyoleries amb tanta afició i gust, que oblidà del tot el catalanisme, i fins l’administració de la hisenda; i va arribar tan lluny la seva curiositat que, tocat del bòlit, va ordenar als seus missatges de votar contra el corredor mediterrani i també contra la hisenda del seu poble, i amb els maravedís que en va treure es va comprar més llibres d’espanyoleries per llegir; i així va omplir-ne ca seva de tants com en cabien; i de tots, cap no li feia tanta patxoca com els que compongueren Ortega y Gasset i Alejandro Lerroux, puix que la claredat de les seves proses i aquelles intricades raons llurs li semblaven de perles.

I s’escaigué que Navarro es va entotsolar tant en aquestes lectures, que les nits li passaven llegint, de llum a llum, i els dies de foscant a foscant; i així, del poc dormir i del molt llegir se li assecà el cervell, de manera que va perdre la xaveta. Un dia es va llevar, enfebrat i tremolós, i va fer cap a la Fundació Rafael Campalans, i li va demanar al tòtem: “Mestre, ¿què puc fer per la pàtria?”. I li semblà sentir una veu que deia: “Congrega la teva gent, digue’ls que són el partit d’Espanya i surt al carrer per anunciar la bona nova”.

Navarro, corprès i amb els ulls plens de llum, va tornar a ca seva, es calà una gibrelleta en el cap, s’enfundà una samarreta de la Roja i prengué un tap d’aljub i un esteranyinador que no s’acabava mai; tot seguit va arrear el matxo, hi va pujar, i, abillat d’aquella mena de manera, va picar d’unglots cap a Barcelona. Però el pobre home no va poder arribar al centre de la ciutat, perquè una gernació li barrava el pas sense ni reparar la seva presència. I quan va demanar a una cataifa que anava amb banderes quina una en passava, li digueren que la gent havia deixat de creure en els llibres d’espanyoleries.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El cavaller de la trista figura

  1. Clidice ha dit:

    A un amic meu del PSOE(c) li vaig dir aquest dia: “nen, i vosaltres que amb en Montilla i la Chacón us pensàveu que havíeu tocat sostre!”. Realment s’han superat, és admirable. 😉

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Conec alguns exmilitants del PSOE(c). Abans no eren feliços; ara sí. Se senten com si s’haguessin tret un gep de sobre. Durant molts anys s’havien obligat a desaprendre la dignitat, i ho van fer, suposo que per disciplina de partit. Però arribà un dia que el mal que els feria l’ànima es va fer insuportable. Van rumiar-hi i van identificar la malaltia: era el mal d’Almansa, una marfuga que corromp el cervell i podreix l’ànima. Es van desenganxar del focus infecciós i llavors van sentir que flotaven. Havien recuperat la llibertat d’esperit. Van retrobar la dignitat. Avui estan amb nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s