Quina por, senyor Alamán!

ImageA Espanya es roseguen els punys, perquè no troben arguments contra la independència de Catalunya i, a més, ja no saben com fer-nos por. Quedareu fora de la Unió Europea!, deien. I és mentida, ben clar que ho ha deixat Durão Barroso. Sereu pobres!, clamava el duo Camacho-Navarro. I ens vam fer un panxó de riure. Només faltava l’exèrcit –ja trigaven. El primer a destapar els canons ha sigut el coronel Francisco Alamán Castro, que té un gran sentit de l’honor –i per molts anys que el conservi– però que no ens fa por, ves què hi farem. No ens fa por perquè sabem que, si mai té l’acudit d’engegar una canonada, qui s’alçarà amb la bomba serà ell.

Jo li recomanaria al senyor Alamán un canvi d’estratègia. Miri, els catalans som com nens, i contra nosaltres hi ha un esplet de bubotes que sempre ens han fet molta por. Trobo que és un recurs que fa de bon aprofitar. Si no les coneix, les hi presentaré. El Papu ja el deu saber, perquè és l’espeltre més internacional de tots: està proveït d’una boca i un aparell digestiu prou amplis per poder-se menjar un nen sencer sense mastegar-lo. Bon profit. L’Home del sac és més nostrat: roba infants per extreure’n el greix i aprofitar-lo com a lubrificant. Li anirà molt bé per als tancs. Ara, si les erugues ja van ben greixades, pot cridar el Saginer, que al Baix Ebre i al Montsià agafa els xiquets desprevinguts, els esbudella i en fa baldanes.

També pot invocar l’Espantamainades, que esporugueix la canalla i evita que vagin sols per fora de casa. Es tracta d’això, no? Així mateix es pot disfressar de Gusarapa i espantar els gironins. Pot fer com a València, que treuen en Butoni; o a Tàrbena, la Buberota; o el Mumo a Alcoi. Si els acompanya amb un boc, el conjunt farà un gran efecte. I si això no funcionava sempre pot tirar de Marraco, que a Lleida el treuen per Corpus i sembla un carro blindat.

A les males hi ha el recurs de convocar l’Ànima d’en Rosegacebes, que fa por a la por; o el Ginebraire del càntir gros, que s’emporta els infants posats dins el càntir on porta l’oli de ginebre; o el Gitano sense orelles, que talla les orelles dels infants per posar-se-les ell, perquè no en té. Pot fer venir l’Esgarrapadones i mitja Catalunya es cagarà les calces; o l’Home de les faldilles, que també fa feredat; o l’Home de la tela, que es passeja per València i Alacant arrossegant la despulla de quan va néixer –fa una angúnia!…

Finalment, senyor Alamán, com que sé que és un nostàlgic, sempre pot anar cridant pels carrers allò de “Mireu que vindrà en Tornarà!”, que es diu als infants quan se’ls ha castigat i no s’esmenen. Això és un clàssic. Abans funcionava.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Quina por, senyor Alamán!

  1. Maria Josep Escrivà ha dit:

    Que bonic! Si és que tenim fins i tot un ventall de monstres, encantador i íntimament nostre, que forma part del nostre patrimoni antropològic i cultural. A la Safor, i no sé si en altres parts del País Valencià també, hi ha el moro Musa (possiblement Muza, en els seus orígens àrabs) que, a pesar del possible matís racista reprovable, s’ha d’admetre que és propi d’una convivència –a estones no gens pacífica– de segles. Espantós per a les criatures, però de la família per als grans. Aclariment: entre els valencians, la denominació “moro” no té cap matís pejoratiu.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Gràcies, Maria Josep. I n’hi ha més! El nostre bestiari fantàstic, el catàleg català de pors antropomorfes, són molt més rics del que sembla. Amades esmenta l’Home barbut, que s’invocava per fer por a la mainada. Si havien fet una malifeta, també es deia a les criatures: “Si els budells o les tripes ho saben!…”. El sereno també era un home inquietant per als nens, cosa que s’aprofitava per invocar-lo i forçar-les així a fer bondat. Remugat amb una certa cantarella i baixet, es deia: “El sereno va de nits, amb un fanalet als dits”.

    Per als infants que no es volen deixar rentar, hi ha el Peladits: “Mira que passarà el Peladits!”, se’ls diu. Aquest ésser compareix amb raspes i ganivets, frega i talla les ungles dels dits bruts i amb una caldera gegant posa els nens a bullir per passar-ne bugada i deixar-los ben nets i polits.

    D’altra banda, hi ha els Dips i la Pesanta. El Dip és un ésser mitològic. És una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni que, com tants d’altres, és coix d’una cama. Viu de xuclar la sang de la gent per a ell mateix. A l’escut de Pratdip (Baix Camp) s’hi pot veure una imatge d’aquest gos. Precisament en aquest poble és una llegenda molt viva, i antiga. Al retaule de Santa Marina de Pratdip, del 1602, ja surten imatges d’aquests gossos vampirs. La llegenda diu que xuclaven la sang del bestiar, però només sortien de nit, i entre les seves víctimes hi havia els borratxos noctàmbuls que anaven a beure vi a les tavernes del poble. Es creu que la llegenda pretenia fer por als borratxos del poble i evitar així que es dediquessin a beure més del compte.

    La Pesanta també és un gos (rarament un gat), un animal mitològic enorme que s’escola a les nits dins les cases i es posa a sobre del pit de la gent, dificultant-los la respiració i inspirant-los les més horribles angoixes i malsons. Així que algú es desperta, surt corrents pel forat més petit de la finestra o pel forat del pany, i només s’és a temps de veure’n una petita ombra que fuig.

    De totes aquestes criatures, la més inofensiva és l’Alamán. (¿Què ho fa que, només de sentir aquest cognom, em ve al cap allò de “Impasible el ademán”?)

  3. totvedudol ha dit:

    Des de Mallorca també li podem presentar na Maria Enganxa que fa molta por. S’amaga dins les cisternes i pous i quan algun nin hi guaita l’agafa sense compassió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s