Qui se’ls cregui, que els voti

Jo dec ser calvinista, hugonot, adventista, presbiterià, metodista, pentecostal o carismàtic –bé, això últim segur que no. Perquè no puc sofrir els polítics que diuen mentides. Tan fàcil que és callar; o guixar, en el text que has de dir, les mentides que conté; o dir no ho sé, o ara no toca, si et pregunten al respecte.

Bo i així, sé distingir entre les mentides petites i les grosses. Aquelles les disculpo, perquè entenc que tenen poc calat, que van dins el sac de les febleses humanes, i que al capdavall ningú se n’escapa. Però aquestes, no. Davant meu, un polític que escup una bola d’alt calibre queda desqualificat. Això els va passar a Ernest Maragall i a Oriol Pujol quan, amb ocasió de les sentències del Tribunal Suprem contra la immersió, van dir que aquells papers no afectaven la generalitat del sistema; quan era clar i espanyol que el tocaven de ple, que les sentències demolien la immersió amb totes les lletres. Maragall i Pujol van mentir en un tema crucial. Els vaig fer creu i ratlla; encara les hi duen.

Ara li ha tocat al portaveu del Govern. La Generalitat de Dalt demanarà el rescat (5.023 euros del fons de liquiditat) i Francesc Homs diu que no acceptaran condicions polítiques, que no hi haurà “cap més condició que les de compliment dels plans d’ajustos acordats”. Això és la mentida del segle a Catalunya. El Govern de Catalunya no complirà, perquè no pot, l’objectiu de dèficit “acordat” –ehem!–, el Ministeri d’Hisenda intervindrà l’administració autonòmica i Montoro decidirà quants diners es gasten a Catalunya i en què es gasten. Això ho sap tothom (CiU també ho sabia quan va votar al Congrés de Diputats la Ley 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria). I ara s’ha acabat. Finis autonomiae.

Mentrestant i al mateix temps, Convergència Democràtica de Catalunya s’adhereix a la manifestació independentista de l’11 de Setembre a Barcelona. L’any que ve fa olor d’eleccions anticipades. Qui se’ls cregui, que els voti.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La ratera espanyola i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s