Amades, racista

Aquests dies estic posant ordre en el cafarnaüm paremiològic que m’envolta. La feina consisteix a ordenar temàticament les frases fetes, els refranys, proverbis i maneres populars de dir que tinc esparses ací i allà (només una part, perquè tot… és inabastable). I, regirant papers, trobo una dita, en els Refranys personals (1935) de Joan Amades, que em fereix pel racisme que traspua. És aquesta:

El xato Mandinga: Aplicat als camussos en general. Al segle passat foren exposats a Barcelona un grup de negres africans de la tribu Mandingo, els quals eren com els de la seva raça intensament obtusos.”

Uf. Llegir això em regira, i em pregunto si he de modificar l’alt concepte que tinc del nostre folklorista. Em responc ràpidament que no. Cosa que no vol dir que el disculpi. El que passa és que els ous i els caragols no s’han de barrejar.

Joan Amades era racista, sí. Però no ho era ell tot sol. Pocs anys abans, Eugeni d’Ors també havia deposat, per escrit, contra la intel·ligència dels negres africans. Pocs anys després (el 1940), Josep M. de Sagarra projectava sobre els polinesis una mirada semblant, com tothom pot comprovar llegint La ruta blava. Era fruita del temps, allò; i no era pas un fenomen català, sinó europeu: Tintín al Congo, de Hergé, –fixeu-vos-hi– és del 1931.

Ara bé, el fet que Xènius, Amades, Sagarra, Hergé (i com ells la majoria immensa dels europeus) fossin racistes, no els justifica pas. Un mal de molts no és un mal menor, sinó tot al contrari. Aquell racisme era la construcció ideològica que legitimava l’imperialisme i el colonialisme. Era un racisme tan oprobiós com el que patim avui a casa nostra, amb partits xenòfobs que en treuen profit electoral. ¿Per què ens costa tant de percebre-ho així?

Perquè les víctimes d’aquell artefacte vivien lluny d’Europa, la immigració era escassa, i la relació racista entre colonitzadors i colonitzats prenia un aspecte pintoresc, fins i tot simpàtic: els “negrets” tenien la gràcia de l’exotisme i no “tacaven” els carrers d’Europa. Però era igual de pervers i feridor i que ara.

Aquells racistes de fa vuitanta anys, no els disculpo (l’Amades, tampoc). Però em quedo amb l’aportació monumental, preciosa, admirable, del més gran folklorista català.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Joan Amades i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s