Els nens s’han de frustrar

ImageUna dona, mare d’una nena de dotze anys, em conta que la seva filla no escriu bé el català (que fa una mà de “faltes” que aborrona); i s’estranya que, bo i així, a l’escola treu notables de llengua catalana. Em diu que, un dia que s’escunçà, en va parlar amb la tutora, i aquesta va justificar aquella nota (clarament excessiva) adduint que no era bo suspendre els alumnes, perquè es frustrarien, això cremaria les seves ganes d’aprendre i es podria esguerrar tot.

Enguany aquesta ninoia s’estrenarà a l’institut, on cursarà primer d’ESO, i és possible que ja no tregui notables de català. Però també pot ser que sí, que, essent bona la seva actitud però insuficient el seu aprenentatge de la llengua, la mitjana de la cosa torni a ser de notable. No fos cas que es frustrés.

És així que molts joves com ella arriben al batxillerat i a la universitat: amb un nivell insuficient (i sovint deficient) de català. I és normal. Perquè tot un exèrcit de mestres i professors ha procurat que no es frustrin, pobrets, però ningú s’ha proposat de formar-los adequadament. I així va el nostre sistema educatiu i de retop el país: de la indigència lingüística a la pobresa cultural i la misèria econòmica. L’error que alimenta el desastre és això de la frustració, és clar. I és que els nens s’han de frustrar, i de ben petits. I educar ha d’ésser, entre altres coses, ensenyar a gestionar les frustracions.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s