Els epítets de La Ilíada

ImageEls epítets literaris han passat a la història. I ningú no els troba a faltar… fins que llegeix o rellegeix Homer (o qui sigui que va escriure La Ilíada i L’Odissea). És llavors quan un s’adona del valor d’això que hem deixat enrere. Llegint La Ilíada he trobat de nou –ja la vaig trobar a L’Odissea en la versió de Riba– la màgia d’aquests adjectius i sintagmes en aposició. D’aquestes fórmules que llauren el cervell, que vesteixen els déus i els herois, en subratllen un atribut, els nimben de gràcia i faciliten ubicar-los en l’imaginari.

La Ilíada (en la traducció catalana de Manuel Balasch, en vers) presenta un ús molt intens dels epítets (referits a déus, persones, animals i coses), amb lleus variants formals i manta sinonímia. Una baldor que amplifica la que hi ha en l’original grec. Vegeu-ne una mostra:

ZEUS, l’Olímpic, el pare dels déus i dels homes, és egidífer, l’altitonant, pare del núvol obscur i del nítid foldre; és el fill de Cronos, el cronida o el Cronida de veu ressonant, l’arruaboirats i l’arruanúvols (o el que els núvols arrua, el qui els foldres arrua, o el Cronida de foscos núvols); és Zeus fulminant i prepotent, terribilíssim Cronida, el fill de Cronos tortuós, el d’alt tro, Zeus immortal, cronida suprem, el sobirà fill de Cronos, el fortíssim Cronida, el que en el llamp té delit, el fill de Cronos de pensa retorta, el marit [d’Hera] que llampega, l’altitonant marit d’Hera, el d’alt banc, a qui el foldre gauba, que en el foldre es delecta, el nascut de Cronos de ment tortuosa, Zeus d’ampla vista, el Cronida llarg d’ulls, Pelàsgic Zeus, el fulminant pare Zeus, el de llamp encegant, Zeus d’imperibles pensades.

HERA, filla de Cronos, de Zeus muller gloriosa, és la dea blanquina de braços, la d’ulls de vedella (o la dea d’ulls de vedella); és Hera amb bells bucles, la dea d’arc d’or, l’augusta deessa, la d’auri tron o d’auri setial; és l’argiva, la tramadora d’ardits i l’ordidora de ginys.

ATENA, filla de Zeus egidífer o formidable, és la dea d’ulls d’òliba (o de xibeca); és la inlassada o inlassable; l’alacomènia, la botinera, la dea amb bells bucles,  la burxa-soldats.

POSIDÓ és el déu o l’ínclit que sacsa la terra (o el qui el món sacsa, o el qui sondrolla el món); també és el cabellblau o el déu cabellblau, el de cerulis cabells.

El libèrrim APOL·LO és el senyor fill de Zeus, és el déu llunydarder o el que lluny darda; el numen d’arc argentífer o el d’arc argentat, el déu que l’arc torna ínclit.

TETIS és la dea de bells rulls i de peus argentífers.

ARES és la pesta dels homes, l’impetuós, l’agut; el déu Ares, l’immortal, el que viles esbalma, mai fart de la guerra.

IRIS és la ivarçosa o la de peus ivarçosos, la ràpida, l’àgil Iris, la peus de vent, Iris de peus de tempesta.

HEFEST és l’artífex famós, el colós formidable; és l’ínclit o el molt ínclit garrell, el sancallós famosíssim.

ÀRTEMIS, d’auri setial, és la fletxadora, o la que es plau en les fletxes.

DEMÈTER, blonda, és la senyora de bucles formosos.

LETO és la bellcoronada, l’estrepitosa.

L’AURORA de vel safranós és la dea de tron ben fet, filla de l’alba, que s’alça del llit i amb dits de rosa porta llum als homes i a tots els númens.

La DISCÒRDIA és la qui ocasiona molts danys. La mort és la PARCA funesta, l’esqueixaànims. El plàcid SON és el germà de la mort, el monarca de tots els homes mortals i dels númens. Les MUSES són mestresses d’olímpics estatges. Els NÚMENS són perennes; les NEREIDES, ploroses; i a baix de tot hi ha les ERÍNIES, que els homes sota terra castiguen.

Els AQUEUS de llorigues de bronze, de perfetes gamberes i d’abundant cabellera són vívids d’ulls.

Els TROIANS són adondapoltres o domapoltres, dardanis de xoc cos a cos.

AQUIL·LES, el guaix de Zeus, el fill de Tetis, el pelida, és diví i deífic; és peu-ràpid, camaàgil, peuivarçós o de peus ivarçosos; és el guerrer valent, mataguerrers, irreprotxable; és Aquil·les idèntic als númens, l’eàcida perfecte.

El gran HÈCTOR de casc tremolant, fill de Príam, és l’heroi d’elm de bronze (o el d’elm de bronze, o el d’elm fet de bronze, o de casc de bronze, o l’heroi armat d’elm de bronze); és Hèctor matahomes, l’heroi homicida, diví i deífic com Aquil·les, il·lustre i esplèndid; és Hèctor audaç i feixuc, de crit valent; és el priàmida, l’adondacorsers, l’amat de Zeus, a Zeus comparable en astúcia; Hèctor de crit valent, l’heroi de cerúlia darga, al ràpid Ares idèntic.

El laertíada ULISSES, tany de Zeus, és deífic i divinal, però sobretot l’astut: és l’heroi astutíssim, en ginys molt fèrtil, ardit i feraç en recursos, a Zeus comparable en prudència i en astúcia, mai fart de treballs i d’astúcies; és superb i sofert, i famós per sa llança; és Ulisses, l’espoltridor d’urbs (un home madur, que alguns ja veuen com un ancià).

El rei AGAMÈMNON, el senyor de guerrers, l’atrida, és molt o amplament poderós; és el potent, puixant o vigorós Agamèmnon, pastor del seu  poble, el gloriosíssim atrida, famós per sa llança.

MENELAU bel·licós, el fill d’Atreu, tany o plançó de Zeus, és el de crit i coratge, l’amat d’Ares; és Menelau il·lustríssim, el blond, l’heroi d’ínclita llança.

El gran AIANT telamoni, l’esplèndid, plançó de Zeus, rei de pobles, és el mur dels aqueus o pels aqueus gran barrera; és el Telamònida, fúlgid, valent i monstruós, el ràpid fill d’Oieu.

El vell PRÍAM, el dardànida, el de divina figura, és estrenu i magnànim, mentor idèntic als númens.

PARIS, trist, és el més bell seductor embogit per les fembres. I HELENA amb bells bucles i també blanquina de braços (seduïda per Paris) és divina entre dones.

El sobirà ALEXANDRE és el campió dels troians, diví en sa parença o figura.

Hi ha dones que són galtaboniques, com BRISEIDA, CRISEIDA, TEANO i TEMIS; ARIADNA és la de trenes boniques, i n’hi ha alguna que és cinyellgraciosa. I DIÒNISOS, alerta, és “joia dels homes” –no pas de les dones.

Els CAVALLS són ivarçosos o de peus ivarçosos, àgils poltres i corsers peu-ràpids, cavalls unglaforts, egües veloces, solípedes poltres que fan un gran paper en el poema, fins i tot a l’Hades, famós pels seus poltres.

Els VAIXELLS són ràpids i àgils navilis; són foscos, negres o negrosos; i, quant a la forma, són naus còncaves o corbes naus, naus boterudes o quilles corbades.

Fa molts anys, d’això. Però avui, forallançat que tenim l’anhel d’epítets, no ens n’hem desfet del tot. Bé que diem el del bigoti (Aznar), el de la cella (Zapatero) o el del llacet (Carles Duarte). I és que els epítets han fet un llarg viatge, de l’alta literatura al registre col·loquial de la llengua.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Homer i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s