Tral·larels, borinots i moniatos

Joan Amades era un col·lector de costums eficaç i estrenu, però amb les paraules de vegades feia curt. És normal: el barceloní no feia pas de lexicòleg ni de dialectòleg, no replegava mots a cabassos –això ja ho feia mossèn Alcover. A l’hora de registrar les paraules que diuen un costum, o de cercar la gènesi d’un modisme, li passaven per malla algunes peces. Per exemple, a l’hora d’explicar la dita “ser un taral·lirot”, dins Paraules i modismes. En aquesta entrada, es nota que l’Amades fluixejava de referents ebrencs, valencians i balears.

Un taral·lirot és un eixelebrat, un que té poca suquera o poc senderi, que és lleuger a obrar i que no despenja de més amunt, ves què hi farem. Això és un mot barceloní que l’any 1933 Amades ja donava per perdut, si bé sospitava que és la fornal d’un seguit de derivats que sí que són vivents: tarlà al Gironès, taral·la al Penedès i tararot a la Terra Alta, són els tres mots que addueix el folklorista.

Passa que de tararots no n’hi ha només a la Terra Alta, sinó que el País Valencià en va ple, al costat d’una sinonímia tan esburbada com abundant, a saber: borinots, bombirots, bombots, bomirons, borumbots, bovirons, brumerols, bumberols, bumbots i moniatos. (Eugeni S. Reig, a Valencià en perill d’extinció, no s’hi posa pas per poc.) Amades tampoc recull la forma tarirot, que és viva en el Montsià. I –cosa rara– tampoc esmenta el mot tarambana, d’igual significat que els altres, vivíssim i estès (si no vaig errat) per tot el domini lingüístic. En canvi, sí que diu tarumba.

Però la paraula que trobo a faltar més és tral·larel, un mallorquinisme equivalent a tota la patuleia poca-solta que compareix en aquest apunt. Tral·larel és una paraula bellíssima, vivaç i popular (dita amb una clara geminació de la ela) que vaig aprendre a Mallorca i vaig naturalitzar tot d’una. Mai he pogut dir taral·lirot d’una manera natural –es veu que hi ha reviscolaments impossibles–, i en canvi tral·larel és cosa que em raja dels llavis de manera inadvertida. És un mot condemnat a mort pel Partido Popular, com totes les paraules catalanes de Mallorca.