País d’ases

ImageCatalunya és terra d’ases. Cosa que ve de lluny. Fa anys i afanys que el ruc és la nostra feram de referència, el mirall orellut dels catalans. El rebost paremiològic ho acredita i la història ho confirma. Qui ens filustri ara mateix, de fora estant, s’adonarà que els catalans som com l’ase d’Arcàdia, que anava carregat d’or i menjava palla; o com l’ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam. També constatarà que, un cop esvaït el miratge de la bombolla, vivim com l’ase de Vitòria, amb pena i sense glòria.

ImageSi l’observador para atenció en el capteniment d’alguns polítics d’establia (tipus Trias o Duran), li vindrà al cap el cas d’en Benet i en Marimon, que com més va més ases són. I si gira els ulls devers Mallorca repararà l’ase de Sant Vicenç, que porta la càrrega i no se’n sent. D’altra banda, un harúspex que escruti el futur del país dins una tassa de cafè us parlarà de seguida de l’ase d’en Cabossa, que va morir amb la boca oberta, i fent així haurà obrat com el profeta Xirivia, que endevinava el que sabia.

Girant els ulls a l’oposició, hom veurà els devots de la mare de Déu del Pollí i el sacerdot que oficia, que diuen que és més ase que en Taleca o més ruc que en Set-soles. Aquesta ramada té un gran projecte per a Catalunya: volen que el país sigui talment l’ase d’en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir; per bé que donen un rampeu a les someres del mas d’en Trilla, que feien escarafalls del casament i acabaren per casar-se.

ImageTirant cap a migjorn ensopegarà els ases valencians, que portaven cucales de lluentons i fum a les alforges i no van veure el precipici i ara tot són orelles oscades i ossos trencats, i això és que estaven al corral de ca la dona de l’Escuder, gran riquesa i cap diner, i que l’Escuder era de can Belluga, campi qui puga.

Ara diu que les bèsties passen gana, es mosseguen la crinera i no reïxen a ventar-se les mosques, com si els tractes amb Espanya no fossin cosa vella. Si en fa d’anys que el madrileny els la planta en el clatell: una per a mi, una per a tu, una per a mi i avall que fa baixada, que el ruc brama de tort i la mula no és guita, i si esperem el concert serà de vergassades i l’ase aviat serà mort de rialles.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Països Catalans i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a País d’ases

  1. Maria Josep Escrivà ha dit:

    T’havia perdut el rastre des que havies emigrat a wordpress. Ara ja t’he retrobat. I amb el teu permís, compartisc (valenciana jo, però del sector que sí que vèiem venir el precipici, claret i amenaçador, des de feia temps) aquesta entrada al grup de Burrera Comprimida de Fb, per motius evidents…! Gràcies, salut, i bon estiu!

  2. jcalsapeu ha dit:

    Maria Josep, ben tornada. La vida dóna moltes voltes i de vegades en fas més que no voldries. Jo estava la mar de tranquil a blogspot, però mira… es veu que contra els catalans tot s’hi val i com que diu que no ens en sentim, idò pega-li coça! Però no és cert: i tant que ens en sentim, i molt. I som milanta els qui estem tips i cuits de rebre guitzes i patacs, i hem dit que ja n’hi ha prou d’aquest xarop. I via fora.

    Gràcies per compartir l’entrada: els ases, les someres i les mules somerines hem de fer pinya, sí senyor. Per cert, que he entrat a la Burrera -aquest folc no el coneixia: gràcies- i, vatua Déu, quina rabera d’ungulats!, quin arment de solípedes! És cosa de veure, això. Ho enllaço i m’ho aniré mirant amb més tranquil·litat.

    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s