Els que ronquen i la independència

ImageQue ronca, aquest! vol dir que va fort d’armilla. Doncs bé, a Catalunya, els que ronquen sempre han tingut un parell de referents polítics, molt permeables entre ells: el Partit Liberal i el Conservador, la Lliga Regionalista i la parella propdita, la Lliga Catalana i la CEDA, CiU i UCD primer i el PP després. El llevat catalanista i l’espanyolista, la cosa sentimental i l’ordre. Mentre hi havia pau social, els sentimentals tenien camp per córrer; però si hi havia mala maror s’imposava l’ordre. Com al 1917. Com al 1923. Com al 1936.

Fins fa ben poc, els roncadors catalans donaven per bo l’estat de les autonomies i feien confiança a Convergència i Unió. Ara això s’ha acabat, els ronxos peperos es fan sentir amb força i CiU es debat entre els sentiments (la independència) i l’ordre (l’Espanya invasiva de Trias i de Duran). Ara que l’Estatut és mort, que la broma de l’autonomia s’ha acabat i que l’odi social torna a omplir els carrers, el conservadurisme català reprèn la seva tradició secular i porta els plançons a escoles d’elit on el català és marginal, demonitza la immersió lingüística, jutja lesiu l’ús normal del català (fins i tot considera que els musicals en català són… un problema!). Ja ho diuen, que qui ho té del néixer no ho perd en el créixer.

Són ells, els fills de les famílies de Pedralbes i Sarrià-Sant Gervasi que s’enriquiren amb el franquisme. Són els qui poblen els consells d’administració de les grans empreses de Barcelona (Abertis, CaixaBank, Applus, IESE, Agroalimen…). Són els qui li diuen a Artur Mas el que ha de fer. Són els qui emparenten amb ultres espanyolistes de les Espanyes i fan negocis amb els gàngsters del Gran Madrid. Són aquests que manen tant a Convergència i encara més a Unió, aquests que, veient perillar el seu model social en una Catalunya lliure, s’estimen més matar Catalunya.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els que ronquen i la independència

  1. L'escocell... ha dit:

    Benvolgut Calsapeu, em desconcerta un mica tanta generalització i poc matís. Em sembla poc poètic i amb força tòpic. Crec que en Prat de la Riba feu Estat (català). Coses que Cambó mai no faria…. En Josep Benet o el mateix Pedrolo vivien per sobre de la Diagonal…etc.
    Estic d’acord en cantar la canya al “botifleram”, però sempre, i en temps de sumes més, cal rigor.

    Salut i independència!

    L’escocell, demanant perdó per a l’avançada per la crítica en casa aliena.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Escocell, la crítica sempre és legítima, positiva i molt sovint necessària: no has de demanar perdó per exercir-la. Admeto la generalització: demà revisaré el text. Pel que fa a Prat de la Riba, és això que dic, no? Que en temps de pau social, les classes altes de Catalunya han donat ales al catalanisme, però quan anaven mal dades, tots a formar (amb Espanya)!

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Remiro l’apunt que vaig escriure ahir. Aviam, ¿generalització? Hummmm… No dic pas que tothom, a Pedralbes, Sarrià i Sant Gervasi, vagi granat i anteposi els diners al país i hagi fet un llarg agost de quaranta anys (del 1939 al 1975). N’hi ha que no, que són catalanistes sincers i persones decents. Però vaja, és un fet que en aquests barris, el primer grup domina de llarg, que aquesta mena de gent (famílies que van granades i que decideixen el seu vot entre PP i CiU) es concentra amb moltes ganes en aquests barris.

    ¿Tòpic? Hi ha tòpics que s’assemblen perillosament a la realitat.

  4. Pere B. ha dit:

    Totalment d’acord amb tu, Calsapeu.

  5. L'escocell... ha dit:

    Gràcies pel diàleg. Tota la raó en el domini quantitatiu del vot en aquelles zones. Si mirem però les comarques del sud, el PP s’ho menja tot de fa temps, i ara també a les terres insulars. I no crec que les masses votants de Rita i la resta de mafiosos estiguen a Agrolimen, IESE o Abertis.
    Tenim un país complex per ser una petita colònia. Només serem lliures essent més intel·ligents i més savis. Per cert la pobra UDC del 36, poc a veure amb la del Duran. Amb ACR tancaren files front a la revolta feixista. I ho pagaren…
    Bé. Prou. Salut! i, en tot cas, optimisme. Això és a prop! ESCOCELL.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s