Olors d’infantesa

Image

Torradetes de Santa Teresa

Els homes i les dones de la meva generació (els de poble sobretot) tenim una forta memòria olfactiva. Els nostres anys tendres van ser olorosos. Jo feia els deures a la cuina de casa i entomava totes les flaires que venien dels fogons. La sentor de la col bullida és la que està més ben gravada en la memòria; les sopes de verdura (de ceba, de pa amb all, de pastanaga amb api i porro) es feien sentir amb força; les de peix tenien una arrencada extasiant i una arribada mòrbida.

Però res no superava el festival d’olors de la carn d’olla (el tarter d’ossos en el fons, el pollastre i la carn magra al damunt, les botifarres i la pilota que suraven) fent xup-xup dins l’escudella. Les truites d’espàrrecs, els pinetells i altres bolets fets amb all i julivert, i la sopa de farigola, feien la comunió amb el bosc.

A banda d’això, hi havia els perfums de la tendresa materna. Als anys setanta, la mare (a les cases que justejaven) era una màquina de fer feina que batia en tots els fronts. Aquelles dones que eren alhora mares, àngels, obreres i atzembles trobaven moments per a la tendresa, i allò prenia forma de llepolia odorosa que sortia de la cuina. Llavors la mare convertia mitja barra de pa sec en torradetes de Santa Teresa i una pluja de sucre obrava el miracle sobre les llesques estovades amb llet i ou, i era com si l’esperit sant hagués baixat per riure amb nosaltres.

Ara i adés la mare feia crema. Els àngels hi cantaven. El moment sublim era el de cremar el sucre, escampat sobre la grogor, amb la planxa massissa de ferro, sentir el socarrament sobtós dels cristalls, els espetarrecs, i acollir el fum a les cavernes, la flaire aficadissa i fumosa, com de pólvora dolça.

Les epifanies casolanes no acabaven aquí. Obrir la nevera i descobrir uns cadups de flam Mandarín era una d’aquelles alegries que només senten els nens, aquella capacitat d’exaltació que perdem tan prest. La frescor dolça, la sentida de caramel. Capitombats en el platet, els regalims negres que pintaven les vores, aquells dolços turgents feien l’entusiasme.

Aromatitzats amb matafaluga hi havia els carquinyolis i els pets de monja, dos supervivents de la solsida. Quan es feia l’hora de berenar, el pa amb oli i sucre lluentejava com les basses tocades pel primer raig de sol; era mossegar les llesques i rebre una bafarada d’oliu dolç en els oronells, que s’omplien de voluptat, i tornàvem a jugar.

Després encara hi havia els pastissos de pa de pessic amb melmelada i licor (Bonet o 43), la mona de Pasqua, la coca de Sant Joan, els panellets, les neules… Però això era quan tocava i no tenia aquell aire que té la vida quan, d’impensada, reps una aroma com una besada humida.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Infantesa i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Olors d’infantesa

  1. el porquet ha dit:

    Un post memorable. De veritat. Literatura pura. Memòria històrica i olfactiva. Un relat meravellós sobre mil-i-una sensacions, moltes de les quals, malauradament, se’ns perden en la nebulosa dels temps i de les olors oblidades.

  2. miquel ha dit:

    És curiós el poder de la memòria olfactiva. Jo, encara ara, en els llocs més inesperats retorno per un moment a la meua infantesa a partir d’una olor que em condensa instants aparentment oblidats.

  3. jcalsapeu ha dit:

    Porquet, gràcies per les teves paraules. Escriure és una manera de reviure sensacions, i de fixar-les. Altrament, passarien avall: les oblidaríem.

    Miquel, sí, és cert: l’olfacte dóna sensacions que deixen petges pregones. Deu venir de lluny, això: de quan ensumàvem més que no parlàvem, com els animals. Més efluvis poderosos: el del fonoll, la pinassa, la mandarina, el zotal, l’aftershave del pare…

    Salutacions!

  4. Pere B. ha dit:

    És un post meravellós. Si és que hi ha àngels catalans deuen escriure com tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s