El sentit és la dignitat

ImageLes persones, per viure, hem de menester menjar i sentit. El menjar fa la carn i el sentit fa la sang. El sentit és la necessitat espiritual més pregona de l’ésser humà. Hi ha de ser, sempre i pertot, des que naixem fins que morim. No és un camí que hi hagi fora de nosaltres: és a dins, i la sang se’l sap de memòria. El component principal d’aquest aliment em sembla que és la dignitat.

Ningú no sap què és la dignitat, però… ai de qui no la té. Perquè viure sense dignitat és desviure, és fer una llarga mort abans de la mort. La dignitat és una cosa profunda i simple. És quan la volem dir amb paraules que ens perdem, com quan tirem pedres dins un pou i no ens diuen el fons. Blai Bonet va identificar el problema: “Totes les coses profundes tenen una repugnància per la paraula, com tenen una repugnància per la paraula totes les coses que són de la carn i de la sang”. I, bo i així, ¿no hi ha cap paraula que s’hi acosti?

Per a un infant, el sentit deu ser l’alegria de jugar i les ganes de créixer. Per a un adult ha de ser la dignitat. I per a un vell deu ser el record d’aquesta dignitat, i el testimoni de la memòria. La dignitat és el pal de paller, l’espinada de l’existència. N’hi ha quan s’estima la llibertat; quan s’exerceix el respecte (sobretot cap a un mateix); quan el sentiment de justícia és viu i ens empeny; quan rebem allò que els morts ens donen i ho lleguem, millorat, a qui ens ha de sobreviure.

¿No és això? ¿No m’hi acosto?

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en El sentit de la vida i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s