La veu dels rellotges en Blai Bonet

ImageBlai Bonet, a El mar: “El rellotge tenia una veu esquerdada, humida, amarada, que és una veu que mai no tenen els rellotges, però als qui la senten els sembla sempre esquerdada, humida i amarada. Hi ha coses que se senten com els rellotges: l’amor, els cabells blancs, les separacions, l’oblit. Totes les coses que estan fetes de silenci i oblit, com la terra i la sang.”

Si un dia no sabeu com ocupar el vostre temps, creieu-me: llegiu Blai Bonet. Si no heu tingut sort amb les últimes lectures que heu fet, llegiu el de Santanyí i us refareu. Us enfilareu a cims de bellesa, intel·ligència, sensibilitat, tendresa i poesia. Trescareu per una serralada de plaer. Us reconciliareu amb la literatura.

En el fragment que trasllado hi ha una rovinada de poesia: la vida mateixa que es dessagna. Però pararé atenció només en la idea inicial, el motiu que actua a manera de detonador: el so dels rellotges. Que és un problema epistemològic. ¿Quantes vegades no oïm el so de les coses, sinó el so que pensem que fan les coses? I com això, tot. ¿Quantes vegades no sentim els sentiments, sinó les idees que hem après sobre els sentiments? ¿Quantes vegades no escoltem o llegim les paraules, sinó els torsimanys que les expliquen?

Estem molt mediatitzats. Entre la realitat i la ment hi ha un transformador invisible d’idees prèvies, que ens limita i que sovint ens encega. L’ideal fóra ser verges, no tenir cap idea: així copsaríem el món. Els grecs de fa dos mil cinc-cents anys potser la van tastar, aquesta virginitat o netedat d’esperit. Nosaltres ja no. El fang ha enterbolit l’aigua, tenim molta cendra, som massa vells.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Blai Bonet i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s