Estat de gràcia

ImageA la novel·la Les hores heroiques, Joan Baptista Xuriguera fa parlar així dos dels joves protagonistes, els quals, l’1 de març de 1936, a Barcelona, reben amb entusiasme Lluís Companys i els membres del Govern de Catalunya, que fa pocs dies han sortit de la presó:

 –Em sento orgullosa d’ésser catalana.

–Tots ens en sentim orgullosos.

–Tu, també?

–Indubtablement. El poble de Catalunya és assenyat i sentimental. Odia la tirania, però es dóna amb voluntat si se’l tracta amb amor i justícia. És un poble il·luminat.

–Per què il·luminat?

–Perquè no es troba a si mateix sinó quan viu en estat de gràcia.

Xuriguera va escriure aquesta novel·la durant els primers mesos de la guerra del 1936-39, però la conversa que transporto és intemporal. És un diàleg que podríem ressituar perfectament al 1906, al 1931… o al 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt.

Són paraules que sintetitzen la nostra manera de ser i d’estar en el món. Catalunya és un país lluminós –i tant que sí!– que quan ha estat o s’ha sentit lliure ha fet aportacions grosses a la cultura universal. El nostre estat de gràcia és la llibertat. Els catalans donem el millor de nosaltres mateixos quan som lliures. La independència ens prova.

¿Quina llum hem fet, quina gràcia ens ha elevat aquests darrers trenta anys d’autonomia assetjada? Espanya ha estat la nostra foscor i ens ha anat escanyant, ens ha tallat braços i cames i ara la Parca es disposa a posar-nos el coixí a la boca i ofegar-nos. Però no ens deixarem matar. La història ens diu que els estats de gràcia dels catalans vénen just després d’un tràngol. Són com una Renaixença exprés.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Joan Baptista Xuriguera i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s