Elogi del pedaç

ImageQuan jo era un nen, la roba s’apedaçava. Ho feia tothom, llevat dels rics. Els pedaços formaven part de la normalitat que ens feia tornar els envasos de cervesa i de llet a la botiga, per tornar-los a omplir. És un exemple.

Potser hi havia una inèrcia que venia de la postguerra, sí, però allò era racional: es tractava d’aprofitar els recursos i evitar el malbaratament. Apedaçàvem jaquetes, jerseis, pantalons, i l’agulla de cosir anava en dansa. El pedaç allargava la vida de la roba (cosa que era necessària, perquè els diners curtejaven i no estàvem per malgastar en faldilletes llampants i camises virolades). Si un jersei podia durar set anys, no en durava tres. L’austeritat era la norma.

Les peces de roba infantil tenien tres vides: la del primer ús, que pertocava a l’hereu; la de l’ús segon, quan la roba passava al cabaler; i l’ús tercer, clapat de pedaços. La robeta aquella encara podia ressorgir en mans de les germanetes dels pobres. I avall que fa baixada.

Es feren els anys vuitanta i un imbècil va dir: “Els pedaços fan pobre!”, i ja hi vam ser pels trossos. No era cert: el pedaç fa humil, que no pobre. La pobresa és una cosa tota altra: és sobreviure amb 500 euros al mes, és no tenir diners per comprar un bitllet de tren, és penjar les barres al sostre o consumir aliments de mala qualitat.

Aquell imbècil era un poll ressuscitat. Un nou-ric. Ai de l’espardenya que vol ser sabata!, deien abans i torno a dir jo. Una penosa forma d’estupidesa col·lectiva es va instal·lar entre nosaltres: la de pensar-se ser ric en el país de Xauxa. Les duien girades de peu. La veritat és que continuàvem sent allò que érem: gent humil. Xauxa era un miratge. Ara paguem la insensatesa, la irresponsabilitat, la inèpcia i la pocavergonya de tanta gent. I ens tornem a apedaçar la roba. Maleït sia el dia que vam deixar de fer-ho.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Crisi. La vida i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Elogi del pedaç

  1. Sergi ha dit:

    Estic d’acord amb tu. Les tendències d’opinió (o mantres) estan carregant fort contra el concepte d’austeritat, com si l’austeritat tingués la culpa de veure’ns carregats de deutes que no podem pagar. Al contrari, la crisi ve perquè al ciutadà li va semblar bé (o no es va indignar) quan li feien un AVE tot fashion al costat de casa. I un aeroport internacional per anar de vacances al seu poble. I tothom volia el pis més gran i més maco que el banc li permetés.

    El més curiós és que molta gent diu que l’austeritat és dolenta perquè cal incrementar el consum. Però aquests mateixos també poden clamar un dia contra l’obsolència programada o contra el malbaratament de recursos. Sembla com si els haguessin educat els ideòlegs del món feliç d’en Huxley: “com més sargits, més empobrits”.

    L’austeritat és precisament una manera sensata de gestionar la pobresa. I el que queda clar d’aquesta crisi és que ja som pobres i que ho serem encara més. Així doncs, benvinguda l’austeritat ben entesa.

  2. anna ha dit:

    Totalment d´acord…vénen els nous rics i apali tot enlaire, el pitjor de tot és que ens els vam creure i ara tots som en un forat…bé ells segur que no.

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Poll ressuscitat pica més que cap. I havent picat es botinfla, i de tant buit que és per dins li falta poc per envolar-se com una bufa, amb aquell somriure de neci estampat a la cara.

    Sí, l’austeritat era -ara ja no ho és, però tornar-ho a ser- un valor cívic i cultural molt positiu. És un valor imprescindibe en societats com la catalana, assentada en un territori amb recursos escassos, amb una economia secularment basada en l’esforç, el treball i l’estalvi. L’austeritat era un valor permanent i transversal, sempre present i imperant, tant si els bacons eren grassos com si eren magres. I això ens ha permès desenvolupar no sols una nació, sinó una civilització. Però havien de venir quatre caps de fava a inflar el cap a la gent i esguerrar-ho tot. Mal vinagre rebentassin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s