El gòtic internacional de Catalunya

Image

“Quo vadis Domine”, li demana Sant Pere a Crist, que apareix davant seu amb la creu a coll. El quadre és de Pere Serra (1357-1405/1408).

Les cultures no creixen soles, si més no a Europa. Creixen de mancomú amb altres, estan inserides en una xarxa dins la qual influeixen i són influïdes; estan travessades de correnties que vénen d’enfora, i generen, al seu torn, unes altres correnties que arribaran lluny. Són els fluxos. Si els identifiquem, sabrem què menja i com creix una cultura, i cap on va. Per exemple la nostra.

Ves per on, l’exposició Catalunya 1400. El Gòtic Internacional, que ha acollit el Museu Nacional d’Art de Catalunya i que diumenge va plegar veles, ha estat molt instructiva en aquest sentit. Si us ho conto ho tastareu. Bé, això no ho conto jo, sinó el redactor de l’opuscle: “Al llarg del segle XIV es produeix un diàleg apassionant entre els dos pols de la modernitat artística, és a dir, d’una banda, França i els antics Països Baixos, i de l’altra, Itàlia. El nou estil resultant, el gòtic internacional, és un art marcat pels contrastos: estilització i naturalisme, elegància i expressivitat, luxe material i destresa tècnica. Catalunya adopta decididament aquest nou codi estètic i esdevé un dels centres més actius amb artistes de primer nivell com ara Lluís Borrassà, Rafael Destorrents, Pere Joan o Bernat Martorell.”

La mostra ha sigut fabulosa. Qui l’ha deixada escapar haurà de viatjar molt per veure la majoria de les peces, que estan fora de Catalunya. La representació del Judici, de Destorrents, en el missal de Santa Eulàlia, és impagable, amb la resurrecció dels morts i les penes infernals dels avariciosos, els sodomites i els luxuriosos. El magnífic retaule de Sant Jordi (la peça mestra de Martorell) viu a Chicago.

El cas és que el gòtic català creix mirant a la Toscana, a Milà, a París, al nord de França i a Flandes. La influència francesa és una constant que fa tornes quan el rei Joan I el Caçador esposa amb dues princeses franceses. En l’entretant, el mirall occità perviu: fou el rei propdit qui, prenent llum del certamen poètic de Tolosa, instaurà els Jocs Florals de Barcelona. Per un altre costat, Itàlia és un referent cultural que creix sense parar: els aires italians de la pintura gòtica catalana a la primera meitat del s. XIV esdevindran huracà al segle següent, marcat per la presència del Cerimoniós a Nàpols i la recepció primerenca de Petrarca, Dante i Boccaccio a casa nostra.

Catalunya és un dels vèrtexs d’un políedre que abraça Roma, Pisa, Florència, Milà, Avinyó, París, Anvers i Tolosa. I un que es demana: ¿I Castella? ¿Quin paper hi fa? La resposta és fàcil: cap. Castella és un erm cultural, es mira els peus i no és fins al segle XV que treu el nas en el circuit europeu (a través dels Trastàmara, que regnen alhora a la corona de Castella i a la de Catalunya). Els fluxos, que deia, a Castella són dèbils i escassos.

I és en aquest punt que ve a tomb la segona pregunta: ¿com pot ser que un país culturalment somort, com és la Castella del s. XV, faci poc després una esponera impressionant, just quan l’alta cultura d’expressió catalana es fa fum arcanament? La resposta torna a ser fàcil: Castella s’apropia de béns culturals catalans i els fa passar per castellans.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Art i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s