Posticar, plànyer i patollar

Image

(Un que patolla.)

Avui vindicaré tres verbs que comencen amb la lletra pe i que fa temps que no sento. Passo pena per ells, i, com que no m’agrada penar, us animo a reviscolar-los. La manera millor de fer-ho ja sabeu quina és: implantar, o plantar, el mot a casa –que els nens l’adquireixin amb naturalitat–, que d’aquí vagi al pati i del pati al carrer. És com regar una planta enmig d’un prat, vetllar la flor que en sortirà i confiar que uns quants insectes hi sucaran les potetes i n’escamparan les espores. Bé, vaig al curucull de la tija.

POSTICAR: En desconec l’etimologia. ¿Podria venir del llatí postitis ‘membre viril, prepuci’, ja que tal cosa es postica però no es mou gaire? No ho sé. Sia com sigui, això és un verb transitiu que vol dir ‘moure una mica’. També té un ús intransitiu i amb forma pronominal, posticar-se, que és el verb que de petit vaig aprendre a casa, amb el significat de ‘moure’s sense desplaçar-se’. El DIEC aporta un exemple d’ús: “Un cop renyat, no va gosar ni posticar-se”. El verb mallorquí bategar-se és gairebé sinònim d’aquest mot.

PLÀNYER: Del ll. plangĕre. No em refereixo al significat de compadir, que és ben viu, sinó al d’estalviar, que és el que recula. “Deixa-ho ben acabat: no hi planyis el treball. Hi ha massa lletra a cada plana: no hi havien de plànyer tant el paper”, són els dos exemples d’ús que dóna el DIEC. “No hi planyis corda!”, he llegit fa poc a El salvatge dels Pirineus, una novel·la estupenda d’en Pep Coll. Trobo que aquest verb no l’hauríem de plànyer.

PATOLLAR: De patta, origen incert. En aquest cas són tots els significats, que reculen. En l’ús més general vol dir ‘fer anar els peus, debatre’s de peus, en el fang, en l’aigua estancada, etc.’ (DIEC). La paraula és útil, perquè un nen que es debat de peus en una bassa podem dir que xipolla o xipolleja o fa xip-xap, però si ho fa en el fang… cal dir que patolla. D’altra banda, em sembla que també són recessius els usos regionals. Al Penedès, Valls i Eivissa, patollar vol dir ‘maldar, esforçar-se per aconseguir una cosa’. A l’Empordà significa ‘torbar-se, treballar a poc a poc’. I, endemés, empatollar-se ‘parlar sense coherència o sense raó’ li fa la pols al seu germà breu, patollar-se. Si ens hi posem, ordenadament o a patolls, potser en salvarem un tros.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s