Un crit de viva el rei

Image

(Roda de premsa d’Arran davant la delegació del Govern espanyol a Palma. Imatge de Contrainfo.cat, via Vilaweb.)

Si Nietzsche fos estat mallorquí, segurament no hauria parlat de l’etern retorn, sinó d’altra cosa, probablement del temps immòbil. Un temps que, en el cas mallorquí, té un centre: el franquisme. Del 1936 enllà s’estén el prefranquisme, i del 1975 ençà, el postfranquisme. És la sensació que fa la Balear major quan un la mira amb ulls diacrònics.

No sé què sent ara mateix l’Enric Alcover. Suposo que humiliació i cruiximent d’ossos, perquè aquestes sentides són més immediates que la noció d’eternitat inamobible. Dissabte passat, a Biniali, uns energúmens van presentar els seus respectes a l’Enric, i uns agents de la Guàrdia Civil van tenir per bé afegir-se al ball. Com que el jove és independentista, català i militant d’Arran, li tocava ració doble.

Els tricornes van conduir l’Enric als calabossos d’Inca i el convidaren amablement a besar la bandera espanyola i cridar un viva el rei; com que ell va refusar el compliment que li feien, li van fumbre un raig de bufetades. La música, ja ho veieu, és la de sempre. Però aquest pic hi han introduït un acord ancestral, un moviment d’aquells que sumen en un sol gest la ignomínia dels segles XVIII, XIX, XX i XXI: cridar visca el rei.

I és que això ve de lluny. Joan Amades en parla en el volum Origen i sentit d’alguns proverbis, publicat el 1933. El folklorista comenta la peça “Ser un crit de viva el rei” amb aquestes paraules: “Per a qualificar una cosa de rara, costosa, dura, difícil i dolenta de fer. Recorda el temps en què la ciutat es rendí a Felip V, el qual, després de prometre de respectar totes les llibertats i els furs, ho va violar, trepitjar i atropellar tot, amb la qual cosa atragué tot l’odi dels barcelonins, fins al punt d’arribar aquests a suposar que donar un crit victorejant-lo equivalia al major dels sacrificis i les vexacions.”

Mallorca, l’illa del temps embasssat.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Mallorca i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s