(Roda de premsa d’Arran davant la delegació del Govern espanyol a Palma. Imatge de Contrainfo.cat, via Vilaweb.)
Si Nietzsche fos estat mallorquí, segurament no hauria parlat de l’etern retorn, sinó d’altra cosa, probablement del temps immòbil. Un temps que, en el cas mallorquí, té un centre: el franquisme. Del 1936 enllà s’estén el prefranquisme, i del 1975 ençà, el postfranquisme. És la sensació que fa la Balear major quan un la mira amb ulls diacrònics.
No sé què sent ara mateix l’Enric Alcover. Suposo que humiliació i cruiximent d’ossos, perquè aquestes sentides són més immediates que la noció d’eternitat inamobible. Dissabte passat, a Biniali, uns energúmens van presentar els seus respectes a l’Enric, i uns agents de la Guàrdia Civil van tenir per bé afegir-se al ball. Com que el jove és independentista, català i militant d’Arran, li tocava ració doble.
Els tricornes van conduir l’Enric als calabossos d’Inca i el convidaren amablement a besar la bandera espanyola i cridar un viva el rei; com que ell va refusar el compliment que li feien, li van fumbre un raig de bufetades. La música, ja ho veieu, és la de sempre. Però aquest pic hi han introduït un acord ancestral, un moviment d’aquells que sumen en un sol gest la ignomínia dels segles XVIII, XIX, XX i XXI: cridar visca el rei.
I és que això ve de lluny. Joan Amades en parla en el volum Origen i sentit d’alguns proverbis, publicat el 1933. El folklorista comenta la peça “Ser un crit de viva el rei” amb aquestes paraules: “Per a qualificar una cosa de rara, costosa, dura, difícil i dolenta de fer. Recorda el temps en què la ciutat es rendí a Felip V, el qual, després de prometre de respectar totes les llibertats i els furs, ho va violar, trepitjar i atropellar tot, amb la qual cosa atragué tot l’odi dels barcelonins, fins al punt d’arribar aquests a suposar que donar un crit victorejant-lo equivalia al major dels sacrificis i les vexacions.”
Mallorca, l’illa del temps embasssat.
UCRONIES 