Per què les dones han d’anar alerta quan fan esport

ImageTot just partir cap a Itàlia, Montaigne i els seus acompanyants (el seu secretari, el senyor d’Estissac, un gentilhome, un criat de cambra, dos lacais, un mulater i el mul) van fer cap a la petita ciutat de Vitry-Ler-François, a la vora del Marne. En el qual lloc es van assabentar de la història memorable de Germain.

Diu que aquest home, “de baixa condició, sense ofici ni benefici, que ha estat dona fins als vint-i-dos anys, vista i coneguda de tots els habitants de la ciutat, que li notaven a la barbeta una mica més de pèl que a la resta de xicones; i que tenia el malnom de Maria la Barbuda. Un dia, fent un esforç per saltar, li aparegueren els seus membres virils, i el cardenal de Lenoncourt, bisbe aleshores de Chȃlons, li posà de nom Germain.” (Michel de Montaigne, Diari de viatge, trad. de Vicent Alonso, La Mansarda, 2012)

ImageUn canvi de sexe fortuït que em fa pensar en la primera mutació d’aquesta mena documentada en la literatura europea, la de Tirèsies. La versió més antiga de la peripècia del tebà la conta Ovidi a les Les metamorfosis: “Júpiter, en oblit dels greus problemes del nèctar, s’excitava, i així de coses banals i juguesques discutia amb Junó: «Millor que l’orgasme dels homes és el vostre en la plena unió», li deia, «no ho dubtis.» Ella ho negava. Van fer que Tirèsies, home molt savi, ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres. Sí, perquè dues serps va trobar que en un bosc s’unien i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les, però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona i van passar set tardors. Un altre cop les va veure a la vuitena i «Si tant podeu contra aquells que us ataquen», diu, «que el vostre agressor convertiu al sexe contrari, ara també us feriré!» I atacant de nou les colobres recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.” (Ovidi, Les metamorfosis, trad. de Jordi Perramon, Quaderns Crema)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Montaigne, Ovidi i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s